Seguidores

viernes, 11 de agosto de 2017

PERQUÈ SOM VIUS, I PERSONES, I BONES



Res és casualitat i tot belluga, les bèsties, els núvols, nosaltres vestits amb la pell al dia – que hi brilla, amb la nit a la pell – també hi brilla el clatell. Sí, nosaltres. Podríem rodolar per la sorra o sortir disparats fins la lluna. Plena. Plens. Podríem ser feliços ara que el profe no mira, escapar-nos del cole del món i anar a viure al país de l’ hora del pati. Construiré un coet aquesta tarda. La gent ens confondrà amb un castell de focs quan arrenquem el vol aquest vespre, serem una festa major sortint d’ òrbita, fent xispes com cent mil cuques de llum amb bengales de la sort celebrant l’ amor, la bondat, l’ anhel,  la tendresa i totes aquestes coses cursis , caducades, que no sé per què no es posen de moda, si són molt retro, molt vintage..., potser les confonen. El cas és que volarem, i volarem perquè volem volar, perquè mentre els altres buscaven bolets, nosaltres collíem plomes i avui ens hem vist les ales i tocarem les aurores, perquè som vius, i persones, i bones. I això és el que compta, sigui o no poètic, jo no sé de més poesia que aquesta, i compartir-nos els versos. I perdre l’ alè amb les sinalefes per aprofitar-les per fer-nos petons com galàxies senceres.


griFOLL

domingo, 6 de agosto de 2017

HO DIRÉ TOT



Sempre he dit que sóc una lesbiana atrapada en un cos de tio, perquè jo volia ser tia i m’ agraden les ties. Vaig intentar que m’ agradessin els tios, però no hi ha manera. Després, la idea era fer-me bisexual, així tindria més per escollir i no discriminaria, però tots els tios que vaig tastar tenien llengua de gat, m’ agraden els gats, però d’ una altra manera, i la tenen rasposa, molt rasposa, era impossible ( molt impossible)  i ,a sobre, o a  sota més aviat, no em van deixar desenterrar el Jim Morrison perquè  seria necrofília i no està ben vist. Sóc feminista ( fa por dir coses que acaben amb “ista”), però com no entén la gent que “feminista” vol dir igualtat en drets i deures, llibertat per a totes les persones? També provo d’ estimar-me, de defensar qui sóc, no perquè jo sigui jo, sinó perquè alguna cosa molt més immensa m’ ha creat per alguna raó, així, tal com sóc quan sóc.
Si dic tot això és perquè sento una mena de pressió social-moral o nosécomdir-ne  que cada dia ens aixafa més i sí que ens iguala sí, però no en llibertat, sinó en esclavitud. Hem de ser dels uns o dels altres, no podem pensar per nosaltres mateixos, es veu que ser un mateix és “anar per lliure, contracorrent, etc...”, i sí, però no, gens: ser un mateix és ser exactament qui has de ser perquè tothom, si fes igual ( creuo tots els dits), funcioni.  O no puc ser anarquista, flipar amb Jesucrist , escoltar la Patti Smith i Bach i tenir ganes de follar i creure que lo més important de tots els mons és l’ Amor? no puc fer tot això al mateix temps? No puc estimar la terra fins al punt de menjar-me-la però no ser “independentista” ni voler fronteres ni banderes ni governs ni diners ni petrolis ?  ( em patinen! jo vull veritats, jo vull persones – i m’ hi incloc veritable o no m’ hi incloc! ), jo sóc les meves fòbies, els meus gustos, les meves filies, els meus dilemes, la manera en què he portat i entès les meves experiències...una personeta que vol ser qui és ( com una perera vol fer peres, i no per fardar prova de fer les més bones, sinó per amor (AMOR... quants cops haurem de dir aquesta paraula?) , amor propi, amor de tots, l’ amor és omnidireccional i rebota i no s’ acaba. No. I no m’ agrada el futbol – gens, gens, gens, i tinc coronilla – i tampoc m’ agrada massa massa massa, i sempre penso, i sento sempre, i sempre em contradic, i dubto, i sóc desordenat, i m’ enganxo a les coses que em donen plaer, i tinc monstres a sota el llit i àngels al sostre que sempre, com tu, m’ hi voleu ( gràcies, infinites...) . Hi ha més, però com diu la Mafalda, crec que al mundo le falta fumarse un porrito. Jo vaig a fer la meva caladeta.


griFOLL

domingo, 30 de julio de 2017

EXIGEIXO QUE T’ ESTIMIS



Vull mirar-te sabent que l’ amor és dins teu encara que no l’ exerceixis; vull dir-te, malgrat  t’ emprenyis com un mandril, que més tard o més d’ hora el seràs , sortirà; no veus que  de l’ amor no se n’ escapa ningú, com pretenies fer-ho tu? tu! te’ n recordes de tu? tu que pots, tu que vals encara que no hi ha manera de que t’ ho creguis; óstia, que ets l’ òstia, joder! no et facis això! tu no, ets un ésser preciós, un miracle, tots els miracles! tu no tens la culpa de res, si t’ has equivocat és perquè t’ ho han fet creure, deixa’ls. Ara deixa’ ls;  vull  que confiïs en tu encara que tot això et soni a ordre – ho és:  jo t’ exigeixo a tu que t’ estimis com ho feies abans de que t’ adulteressin. No has caducat. Vull que et miris al mirall i vegis la nena, contemplis el nen, sentis la vida que et bull boja a dins. Ets aquí. Ara. Tu. Ets. Aquí. Vola, vull que volis, vull que sàpigues que voles perquè ets, perquè som. Vinc amb tu. Ens seguiran.


griFOLL

miércoles, 26 de julio de 2017

ESTIC CANSAT,


molt cansat, cansat d’ aquesta postal que em veneu, de que tots tingueu el mateix rostre, de que tothom es cregui amb dret a trepitjar l’ altre perquè l’ un pateix més – com si això es mesurés i ho haguéssim pactat. Estic cansat de que us excuseu amb filosofies d’ autoajuda per no ajudar al del costat. Infinitament cansat. De sords, de cecs, de frases fetes, de covards armats, de valents entre reixes, de que ningú digui lo que sent, de que ningú senti lo que pensa, de que ningú pensi lo que diu, molt, cansadissimament cansat de ninots que de lluny semblen persones i de prop fantasmes els hi queda curt. Cansat de la ignorància que heu escollit, del mal que feu no fent res, de que ho sapigueu tot, tot i més, sempre més i de tot..., de que insistiu en ser això que no sou, d’ estampar-me contra les vostres parets, contra les vostres normes, contra les vostres condicions, contra vosaltres. Estic cansat de que escampeu merda tot el dia i després recolliu la del gos – sou tan correctes que feu fàstic.  Fàstic i por. Més por que fàstic.


griFOLL

lunes, 24 de julio de 2017

DES DEL TREN



Aquest és el poema que embolica l’ oli amb l’ aigua
–la meitat del poema ha de resoldre el poema sencer:
t’ hi implica, les eines són teves:
tenim fet a mida un viatge a la punta dels pits,
–potser en diríem llum d’ entendre la poesia,
d’ escalar l’ amor: l’ insult social; però
més enllà d’ amanir la ferida, el poema pro-
posa el lliurament total fins el joc substantiu:
admet la deriva. El poema no descriu:
ens presenta. L’ obertura es dibuixa en potència,
la balada es proclama; a la passió, als contrastos.
S’ obren canvis durant el poema,
el missatge al present, la inversió dels papers
s’ identifica amb una malaltia: distingeix-les.
Des del tren, localitza’ ls.



griFOLL

miércoles, 19 de julio de 2017

SINPA



M’ he equivocat no fent cas al què no em contradic,
sóc les pluges que em dec  i un intent d’ esquitxar
a qui no es mulla per por d’ assecar-se i morir-se de set.
Cap en mi tot el fred dels hiverns sense abric a l’ infern
i una pluja d’ estels sense cel, sóc l’ amic que no en sap
i un mussol cap per avall que es va beure les nits abans d’ hora.
Era el temps, com si ara no ho fos, de ballar-la plegats
i fer un sinpa.


griFOLL

viernes, 14 de julio de 2017

CONSCIÈNCIA



Ets a molts llocs al mateix temps.
Ets a molts temps al mateix lloc.
Consciència.
T’ envolta gent que et porta segles.
Tens records que no són teus i et roda el cor. 
Vertigen.


griFOLL

sábado, 8 de julio de 2017

CERIMÒNIA



Acabo de tenir una premonició psicodèlica, d’ entrada perquè és molt millor que tenir migranya, i després perquè això no es tria. Hi havia un jo que venia i un jo que marxava, però jo no n’ era cap, jo era al mig i ballava, però ballava amb un cos de cent llops i tots els arbres del bosc cantaven el “horses” de la Patti Smith. De sota les pedres en sortien persones que havien perdut la por, somreien. Era com després d’ un bombardeig. És una imatge, l’ he vist en algun lloc, d’ Hiroshima, una dona que surt de sota les runes després d’haver baixat tot, aquella expressió serà la mateixa d’ aquestes persones que ja poden sortir de sota les pedres. Hi ha un nou món que comença i pocs s’ atreveixen a dir-ho i els més tarambanes se n’ amaguen tant que no es desperten ni somniant. És un vertigen dels universos que a tots ens fa més intensos, alguns es cremen, d’ altres creixen, n’ hi ha que volen i n’ hi ha que s’ hi neguen, intenten  tornar allà on ja no existeix. Hi ha qui es llança a la follia, hi ha qui la disfruta, hi ha qui la pateix i ocells de tota mena. El món et roda per dins. I tot el que hi ha en ell  ho sents. La cerimònia ancestral de dins el Big bang i tot el què ha sigut després i és i serà. Som meteorits, podem escollir on ens volem estrellar. Portem castells de foc a dins. Tot gira a tal  velocitat que a voltes sembla quiet. Ara me’ n recordo del somni: sortien dos sols.


griFOLL

sábado, 1 de julio de 2017

NEN



Jo sóc aquell nen que tira ous al cap del capellà, i que si no passa el capellà és igual, que els ous s’ han de gastar. Sempre passa gent, no l’ entenc a la gent. Van deixar de jugar i s’ han convertit en la joguina, però jo sóc aquell sagal que es passa el dia al bosc enfilat als arbres, que si passa el caçador li tira pinyes, i si no passa el caçador és igual, que les pinyes han d’ explotar i fer més pins on s’ han d’ enfilar els nens del futur a tirar pinyes a tot adult adulterat que passi per allà. Sóc el que troba coves i s’ emporta els ratpenats a casa perquè les mascotes dels amics no li molen, el que rodola pel fang amb els gripaus, amics d’ ulls rojos com l’ horitzó dels estius infinits, el que corre pels camps de cànem i desapareix verds endintre, el que menja “cascabellitus” i escup el pinyol al núvol amb forma de cara i l’ hi posa l’ ull. Jo sóc aquell nen que pot amb tot i tot el món li cap a la boca i no dubta perquè frissa, que corre tant que només cap al present. La velocitat de la llum i la velocitat d’ aquest nen són la mateixa.


griFOLL

miércoles, 21 de junio de 2017

SÓC






Jo sóc aquell nen valent que aixeca rocs i salta marges.
Jo sóc aquell nen valent que salta rocs i aixeca marges.
Jo sóc aquell roc valent del marge que alça el nen que sóc i salta.



griFOLL

sábado, 17 de junio de 2017

LES PERSONES QUE ETS




A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL


viernes, 16 de junio de 2017

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written


L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.


griFOLL

jueves, 15 de junio de 2017

FOTO D’ AMOR






Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.


griFOLL 

martes, 13 de junio de 2017

NO SOM NOSFERATUS





No ho explicaré gens bé perquè no sé odontologia, però avui m’ he vist sent Nosferatu, l’ autèntic, el del Murnau. I, per  vampiritzar-ho més, en color. Llàstima que havia deixat la càmera al cotxe, perquè avui supero els autoretrats del Helmut Newton a cal dentista. Jo també era a cal dentista, no al mateix cal dentista que anava el Newton, però posaria la mà al foc que la meva odontòloga és millor que la seva, el seu, les seves o els que va tenir. És una crack. Avui tocava serrar-me vuit dents per després enfundar-les. El cas és que, abans de posar-hi les fundes, he anat al lavabo. D’ entrada, quan m’ he vist al mirall, m’ anava a fotre una morrejada, doncs tenia els llavis com l’ Angelina Jolie, però quan he obert la boca, osti, no tenia dents, tenia escuradents! eren punxetes! Caretu Nosferatu del Murnau total! Aquí he pensat en aquesta gent que es fa llimar els ullals perquè els hi mola anar de vampir – És que em faig una selfie, entro en una pàgina seva i me’ ls menjo a tots. També m’ han vingut al cap aquests altres que s’ operen la llengua perquè els hi mola anar de reptilians. I també m’ ha vingut al cap tota aquesta altra penya que es deixa milionades per canviar-se el caretu. Se m’ ha omplert el cap de gilipolles, vaja. Sí, perquè, abans d’ anar al lavabo, mentre em feien les dentetes, en qui pensava era en totes les persones d’ aquest món que, no és que no puguin anar al dentista, no, és que no poden ni anar al metge ni tenen medicaments i s’ estan morint; en tota aquesta gent que està malalta, trinxada, ferida, passant set, dol, dolor, gana, en guerra, sense pau, torturada, dessagnant-se per moments a més de mig planeta. En tota la gent del món que està patint i que si ens deixéssim de pijades podríem ajudar. Aquest món és ple de dolor perquè som uns ignorants, i la ignorància es tria. Ignorància és amagar el cap sota l’ ala. No dic que siguem dolents, els dolents són quatre, són els que fan les guerres, ja els coneixeu. I tampoc són dolents, són malalts que fan molt mal. Però osti, que nosaltres som molts més, som tothom! I som creatius, si no fóssim creatius no se’ ns hauria acudit posar-nos piercings fosforescents als collons! Ho tenim tot: tenim cor, tenim idees, tenim maneres. No necessitem ni herois. Només pensar-hi. És molt trist que aquest món hagi acabat funcionant amb diners, però per arribar algun dia a fer que funcioni sense, potser ens hauríem ara de deixar de mirar els melics; i si en comptes de treure’ ns arrugues o posar-nos cabells o inflar-nos els morros féssim servir aquests diners per ajudar? I no em crec de cap manera que no creguem en cap organització. Només és qüestió de buscar. I si busquem i busquem i busquem i no en trobem cap, per què no l’ organitzem nosaltres? jo, tu, l’ altre... som molts: tots! Podem canviar coses si ens ho proposem. I no estic ni molt menys en contra de que ens decorem, però podem fer-ho penjant-nos una closca de petxina al coll o omplint-nos el cap de plomes. La veritat és que no estic en contra de res, només penso que si penséssim una mica i passéssim una mica del del mirall, qui sap si passaria alguna cosa? No deixem que ens facin creure que necessitem tantes coses que no necessitem per a res. No necessitem tecnologia d’ última generació ni posar-nos diamants als mugrons. És que potser tot es tracta de necessitats. Si ens poguéssim veure tots com a un, si sabéssim que totes les persones del món som la mateixa potser ens estaríem d’ algun xupa xup i un nen avui no rebria una bala. No sé si sabem el valor de les coses, potser escampant els diners acabarien per desaparèixer i els de dalt acabarien fotent-se daltabaix. Potser si en comptes de barallar-nos entre nosaltres per veure qui és més gilipolles hi penséssim de veritat. De veritat necessites una raqueta, unes bambes de marca, un cotxe que arribi als 300, unes calces de seda, wi-fi, bateria, més bytes? No ens estarem convertint en robots, no? És que és el que volen aquells quatre de dalt i nosaltres no som així, nosaltres ens estimem. Ei, i que potser ets tenista o no pots viure sense fer rallyes o dissenyes pàgines web. No dic això. Tots ens hem d’ estimar, però també tots ens podem estar d’ alguna cosa. Espero que això no sembli un sermó. De fet, se me’ n fot. És el que he pensat quan m’ he vist com un vampir, mentre jeia còmodament estirat en una llitera amb la boca anestesiada i en sortint anava cap a casa meva amb cotxe i em prenia un ibuprofè.


griFOLL

sábado, 10 de junio de 2017

PROPOSTA



No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.


griFOLL

lunes, 5 de junio de 2017

SOM DOS

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2017/06/fotografia-grifoll-33-autoretrats.html


Em fas més gràcia que por, per això no m’ acosto, perquè jo encara em faig més por que gràcia i tu no et mereixes carregar amb els meus traus prenyats de perdigons de plom. És perquè dins meu som dos que es porten sempre la contraria que em retanco la boca: no sé quin parlarà. Potser sóc en silenci una miqueta més de bé per a tu que complicant-te dins les meves guerres. És un acte d’ amor encara que es disfressi de capullo. Diu que les bèsties que som dins crisàlides estem condemnades a acabar volant. Es veu que ens envaeix una mena de virus vingut de qui sap quin gran cor alat i que, tard o d’ hora no tindrem altre remei que venir per ales. Es veuen moltes coses des d’ aquí dins, com ara que ets una persona meravellosa. És tan fàcil enamorar-se de tu. Tant, que tempta demanar-te prendre el vol, m’ oblido de que encara sóc eruga. Vaja, de que sóc un capullo.


griFOLL

viernes, 2 de junio de 2017

CREC



Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.


griFOLL

miércoles, 3 de mayo de 2017

HEM DE PARLAR

                                       


Por meva, hem de parlar.
Tu no existeixes, sempre ets allà,
mai aquí.
I jo sempre sóc aquí, por futura, no em pots atrapar,
sóc jo que vinc, que he estat venint ruc de mi
com tu la pastanaga amarga.
Que el present no et coneix, botifarres
que tremola el porc que pensa massa, cansa-
lades.  Si sóc fet de versos no em puc sentir monstre.
Si erro és perquè estimo. Vull creure en mi
si estimo. Si només estimo, només i prou que és més,
no puc amagar l’ amor, no puc amagar-lo més
si en sóc el defensor, t’ he i us he d’ abraçar, sense la por,                   
l’ amor i prou que és més. Sóc qui sóc, qui recau i revola,
com sóc, faig coc, coc-coc-coc, embruto, puc escapar-me,
mira’ m, abraça’ m i deixa’ m sortir d’ aquesta cosa que no sóc.
Coc o coix, no em deixis tornar a casa; casa ets tu, vosaltres,
les persones que també patiu, us porto aquest amor, el meu,
no he mort al llop, he mort la por si em dons la mà
i no faig els pastorets.


griFOLL

martes, 4 de abril de 2017

TOT ET RECLAMA




És desert perquè vegis l’ ombra,
és ombra perquè et trobis.
És trobar-te perquè et perdis,
és que et perdis perquè siguis.


griFOLL

viernes, 21 de octubre de 2016

NO ET DEIXIS



NO ET DEIXIS

No deixis que et diguin qui ets, si et trobes o et perds, com has d’ actuar – no has d’ actuar. Ningú li diu a la planta quan ha de florir, ni l’ olor que ha de fer. Ningú pot diagnosticar quantes cireres farà el cirerer ni dir-li que en faci més, que en faci menys o d’ un altre color. Ningú sap més de tu que tu, i així com tu li demanes a la vida que sigui vida, ella et demana a tu que siguis tu. És tan senzill que no s’ entén. No et calen gurus de cap mena.

griFOLL

martes, 18 de octubre de 2016

M’ AGRADES




M’ AGRADES

M’ agafo a tu com un peix a l’ onada, sense saber com t’ estimbes. Tu et dius vida, a qui no penso interrogar més. M’ agrades. Sé que m’ acabaràs matant i m’ agrades. Sé que no t’ entendré mai i m’ agrades. Sé que enrampes tal qual mossegues, i m’ agrades. Claves punyalades i fas flors, i no és injust ni just ni et portes la contrària, tu només estàs per la bellesa, no per ser compresa. Dóna’ m corda, fes que giri amb tot això que mous, que fas ballar, no com algú amb identitat, no en primera persona de cap singularitat; desgasta’ m el nom, apaga’ m l’ ego, fes-me meravellosament insignificant. Deixa’ m entrar.


griFOLL

miércoles, 12 de octubre de 2016

IGUAL QUE ELS MORTS




IGUAL QUE ELS MORTS

Jo vull ser simple com si no hi fos,
com si no hi fos per ser-hi més,
igual que els morts, però viu,
igual que els morts. Només
tu saps lo vius que estem els morts
que no n’ estem, igual que els morts.


griFOLL

martes, 11 de octubre de 2016

NO M’ HO CREC



NO M’ HO CREC

Dormiu somiant que ens desperteu.
Sabeu després d’ haver atorgat
saviesa al monstre que us nodreix.
Parleu d’ amor com un tren que espereu.
Dividiu: o són dels vostres o dolents.
No dubteu mai, però mai no esteu contents.
Creieu en la venjança; us venjareu dels venjadors?
Molt be: ja sou com tots; com és tenir la ràbia?
I... és veritat de la de veres que no tornareu
mai més a ser aquells nens que quan es barallaven
feien les paus amb una escopinada a les mans
i xocant-les ja havia passat?
No m’ ho crec.


griFOLL

sábado, 8 de octubre de 2016

L’ ALFABET




L’ ALFABET

Jo vull veure el món des de la boca
que me l’ explica: tu; i escriure’ t
amb saliva l’ alfabet de l’ alegria
a l’ entrecuix: nosaltres;
que sentis plaer, perquè el plaer
és qui contrària al dolor i tu ets
l’ única cura eficaç que conec contra
tots els mals d’ aquest món: l’ amor.
I punt.


griFOLL

ALGÚ ES VA FENT PERSONA




ALGÚ ES VA FENT PERSONA

Algú es va fent persona,
t’ agafa de la mà i et mira
embadalida. Tu espantes
els monstres, t’ inventes
els contes. Algú es va fent
persona, i t’ estima.



griFOLL

viernes, 7 de octubre de 2016

A TU




A TU

Que tinguis sempre una vida per endavant,
que no te n’ oblidis de tu, que sàpigues cruspir-te
el present, que no et moris mai, que reneixis sempre,
que no et descuidis el somriure, que et dauri el sol,
que t’ embruixi la lluna i et xopin els núvols.
Que coneguis l’ amor i el proclamis. Que volis,
i molt. Que no en tinguis mai prou.


griFOLL

NO HI CAIGUIS



NO HI CAIGUIS

No frenis, no hi caiguis, no mata la vida,
mata no dansar quan sona la música.
Ne reneguis de tu, deixa’ t ser com sents
ni que no encaixis enlloc. No ets una peça
de puzle. No ets res del que t’ han dit,
res del que toca, res que no siguis i defensis,
tu ets una persona única i ets aquí
per fer la humanitat més humana.


griFOLL

NOMÉS SENTIR




NOMÉS SENTIR

M’ has tocat en silenci, quan era de nit.
Tu sempre hi eres des de sempre,
les vides que ens compartíem...
Hi havia de tot, canviava de nom, de color,
de forma, però sempre girava, sempre com ara
que ens despertem dins el somni de l’ altre
sense que li calgui dormir a cap dels dos
i fem l’ humor fins l’ altra banda de la gràcia,
fins que ja no cal entendre res, només sentir,
sentir que l’ única emergència és fer l’ amor
abans no vinguin els rellotges, els jutges
o la policia.


griFOLL

LLUM




LLUM

No pots continuar negant la llum
quan t’ enlluerna, tens pols d’ estel
a les coques dels ulls.


griFOLL

EL FAR




EL FAR

En dius por d’ aquest vertigen;
i és la immortalitat
que et fa pessigolles al pit.
Ets amor, si l’ has sentit,
i ho has fet, sabràs aviat
que aquest far mai s’ apaga.


griFOLL

LES PERSONES AL FUTUR NO SÓN CAP LLEGENDA




LES PERSONES AL FUTUR NO SÓN CAP LLEGENDA


El desert es mira al melic, el melic és un oasi: acostar-s’ hi;
agrair-li a l’ humà que l’ humà descobreix l’ alegria – que és en ell
i ens hi invita. La reclama pels seus fills, néts, llunes, dies,
pans per a tothom; som totes aquí, d’ aquí: camps de llum,
mans de feina, episodis, clarividència. No s’ acaba res,
tot comença, no mor la paraula, no es desen les boques;
per més bombes, onades d’ errors, superguerres...
La persona es desperta. La primera persona del món
es desperta enmig del desert i somriu. Ets tu. Prosseguim.
Tu tampoc et rendeixes. Fills, néts, llunes i dies: tot es belluga,
et contrau les retines, et tiba dels llavis – la vida.



griFOLL

martes, 4 de octubre de 2016

ESCOLLIR



ESCOLLIR

No s’ escull morir, però s’ escull viure.
No s’ escull enamorar-se, però s’ escull estimar.
No s’ escull patir, però s’ escull disfrutar.
No s’ escull res, però s’ escull tot.



griFOLL

viernes, 30 de septiembre de 2016

DES DE TOTS ELS ANGLES




DES DE TOTS ELS ANGLES

Sé que t’ estimo perquè t’estimo
sense por de que tu no m’ estimis.
Sé que t’ estimo perquè t’ estimo
exactament com ets, però també com canvies.
Sé que t’ estimo perquè no em cal saber-ho:
m’ ets dins sent on siguis, facis lo que facis,
sentis lo que sentis: t’ estimo.
I des de tots els angles, t’ estimo; i ho sé
perquè ho sento, i ho sento perquè et sento
i et sento perquè t’ estimo i no a l’ inrevés.


griFOLL

HORSES




HORSES

Tempesta. Boscos sencers ondulen sense descans
a favor de la vida. Bassals de saliva dansen de boca en boca – les nostres.
Llamps. Sense arrels, arbres-bicicleta s’ enfilen al bec de les merles,
curen les sets i les cents. Cels recents desemboquen als sexes suats dels amants.
Trons. Els amants rodolen vall endins, d’ herba i pells, remelics. Regotam
i esquitxoira. Els amants – nosaltres, de mercuri, brillants, rebotant, ant! ant!
Capitomba. L’ amor vol aigua, la bellesa vol llum; som l’ un.
Xip xap xop, la vida és desig i viceversa. La vida demana que l’ imitem.
Rius. Riem. Els pescadors s’ han extingit. Pessigolles de peixos, moltes
pessigolles, molts peixos. Nosaltres, quan ens mirem,
tampoc parpellegem. Tot és un miracle: la molsa, la sang, els pardals.
Existim, fem l’ amor, ens amem i mamem, abracem, refreguem i hi tornem.
Em sembla que no som precisament nosaltres els dolents.
Qui gosa dir lo contrari?
Quin cor és tan xic?



griFOLL

jueves, 29 de septiembre de 2016

SENSE PLA DE VOL




SENSE PLA DE VOL

Es tracta d’ entregar-nos llibertat,
tu sent tu, l’ oreneta; jo sent jo, núvol ras.
Es tracta de sumar cels, d’ engrandir l’ alba
i allargar el crepuscle. Es tracta de tractar-nos
sense pla de vol ni esquemes que ens dissequin.
Es tracta de que jo t’ alleugeri el vol i tu
em despentinis les boires. Es tracta
de saber-nos certs com ens sabem
i fer que plogui per posar bassals als nens
que encara salten; de no creure’ ns res
del que ens han dit sobre volar els quins
mai ho han fet. Es tracta de sentir la felicitat
de l’ altre, i provocar-la. Es tracta, no d’ haver-ho
de fer, sinó de tenir-ne ganes, més que totes, i jugar.
Es tracta d’ estimar-nos sense consultar com es fa,
que ens condueixi l’ aire: amb un ventilador farem,
gracies.



griFOLL