Seguidores

lunes, 18 de septiembre de 2017

ABOCAT A LA TARDA




No només la llum, també el record que s’ hi posa, d’ aquesta, en la pols que sols és pols seva, passada, pols de polsos que ja no bateguen. Passo el dit per la màquina de gelats i no és freda. Em serveixo un cafè imaginari. Sec a la cadira que dóna a la finestra, a la nostra taula. Penso en que potser és al revés, que tu ets aquí i el record sóc jo. Recordo que hi havia un pòster terrible d’ una botifarra que ballava emmarcat amb un tros de filferro aquí. Recordo que quan era petit tenia un cotxe vermell amb pedals, t’ explico. Recordo que jugava amb algú que mai ha existit. Recordo la paret de les escales a l’ hivern, tardes fosques tristes. Recordo el cendrer del meu pare. Recordo que a sota a casa, a Manresa, hi havia una botiga d’ animals, i que jo sempre demanava menjar per a bestioles que la dona de la botiga no tenia. Recordo la carboneria del darrera, de carbó mineral, els n’ hi pillàvem per sota la tanca. Pedres negres brillants d’ un altre planeta. Recordo que quan nevava baixàvem amb plàstics pel Carrer de la Tintoreria  com petits dimoniets envelats que tot ho podíem. Recordo els pisos a mig fer on ens amagàvem a aprendre a fumar. Recordo el gust de les canyes de xocolata del primer bar on vam començar a fer campana. Recordo que a cole hi havia una escala pels grans i una pels petits i que les nenes no existien fins a primer de B.U.P. Recordo que un profe va desaparèixer i que, passada una setmana, va aparèixer mort en un hotel de Portugal: s’ havia calat foc i tirat de no sé quin pis. M’ acabo el cafè, surto al carrer, veig gent que mai sabré si són reals i m’ hi barrejo fins que ja no em veus.


Josep Grifoll

sábado, 16 de septiembre de 2017

VULL




deixar de ser
la por per fer
l’ amor que som


Josep Grifoll

QUÈ VEUREM?

                                                                                          
 

Sóc de perdre’ m perquè em busco. Llavors m’ emprovo d’ altres jo a veure si se’ m posen bé, cosa que generalment no funciona, així acabo tornant al jo buscador. Lo bo és que aprenc, visito les meves parts fosques, les ombres, i, poc o molt, m’ hi reconec, en totes hi ha una part de mi. Clar, sóc jo. Em descobreixo mentider, injust, egoista, etcètera. Jo que sempre dic que no menteixo, doncs ho faig. Jo que sóc just, res, resulta que jutjo i critico i m’ emprenyo i envejo. A mi, que em tenia per algú amb un ego mida puça, resulta que és mida mamut. Tema “ego”, he de dir, i per això ho dic, que em costa diferenciar egoisme d’ egocentrisme, però lo que m’ és clar és que tinc ego, vull agradar als altres i coses així. És un pal. Vés que no sigui humà, penso. Vés que no es tracti d’ això, de veure’ s tot un i llavors escollir allò que hom vol canviar, arreglar o protegir. Vés que dir-se al mirall que tu no faries mal ni a una mosca no et deixi veure que en fas, i que dient-te “bo” t’ estiguis posant una bena als ulls, la bena que no et deixa veure sencer. Sovint em sorprenc, i molt més sovint, mai millor dit, em destrempo. Em destrempo quan trobo en mi una necessitat de sexe imperiosa barallant-se amb un jo que et fa un petó en un portal i, a mitjanit, et tira pedretes embolicades amb poemes que parlen de papallones a la finestra. Estava convençut de que aquests dos jo eren completament antagònics ( vaig anar a la Salle), però no, em sembla que no ho són, potser van junts, encara hi batallo, eh? a mi m’ agrada més el cursi, molt més, però l’ altre em fot com una moto! vés que no sigui un mamífer, penso. El tema del bé i el mal el porto fatal. Si camino mato insectes i plantes, si m’ acosto a les persones, com que m’ agradeu i el meu ego que és jo vol agradar, què, llavors, si us agrado? sempre et pots trobar algú amb un gust horrorós i que li agradis. Però, i si després m’ acollono? i sí, per variar, al cap de quatre dijous m’ assalten totes les pors (en faig col·lecció) i foto el camp per la porta del darrera? faré mal. I jo no vull fer mal. No vull fer mal perquè així ho escullo, no hi ha cap altra raó, no em ve del cap, és instintiu, m’ ho diu alguna cosa que sap lo que es diu, potser el cor, vull ser bona persona. Diria que és lo que més sempre he volgut. Però avui ha plogut, i jo, caminant, he mort un cargol, esclafat. I ahir i abans d’ ahir i l’ altre no vaig quedar amb tu perquè em vaig posar a pensar, i vaig fer-me tota una novel·la al cap que acabava que jo m’ escapava per la porta del darrera i tu ploraves. I jo no vull que ploris. I no és que no vulgui que ploris per no sentir-me culpable, no, és que no vull que ploris perquè no vull que estiguis trista perquè la tristesa fa mal i tu no només no t’ ho mereixes com ningú, sinó que jo qui vull ser és el que t’ abraça i cura. I vull tenir el poder per a ressuscitar el cargol. Vés que no vulgui ser un superheroi, penso, i sí, i que com a “Super”, la peli, també hi hagi una Ellen Page sonada com jo. I que salvem, no tot el món, però sí alguns insectes, algunes flors, i que no calgui cap porta al darrera per on escapar-me i tornar al meu cau a menjar-me el terror pensant que el sóc. No. No perquè també tinc coses bones, i moltes, com tu (quasi) i serveixo per a fer coses que potser no serveixen per a res, però serveixo. I així com, sense voler, mato un animaló, també tinc per costum recollir llavors i escampar-les per tots els descampats per on campo. Potser neix un arbret, no? I així com m’ escapo per la porta del darrera, també sé que del futur ningú en sap res, que comparar-lo amb el passat no resulta, i que, potser, un dia serem al present i haurem quedat i no pensarem en portes perquè quedarem on no n’ hi haurà, i riurem ( tinc com la sensació de que fa segles que no ric; tu com ho tens?). I passarem pel costat de l’ arbret que ja serà una mica més alt i tindrà fulles i branques i un niu de merles al fondo a mà dreta, i just quan passem, de tant riure ajudarem a esquerdar l’ ou a la primera merla que neix en aquest arbre que un dia va ser arbret i abans llavor: més o menys com tothom i també com nosaltres, penso. Tots som fets de por i amor, no?, joder, som molt valents! som uns superherois per més que els diaris xerrin que no.

P.S: ah! i no és que jo m’ agafi a l’ esperança, és ella que no em deixa anar; ja saps com és, no? Vaig tornant cap a mi amb tots els altres meus mi. I penso acabar el puzzle, el mirall, sí. Què veurem quan quedem dos miralls en un lloc sense portes?


Josep Grifoll

viernes, 15 de septiembre de 2017

poema- Ted Youth



La mà dorm al cor que t’ agafa. La mà
que al cor dorm i t’ agafa és la teva. Les línies
que escrius al palmell de la vida és la mà
que amb el cor tu despertes. 

Ted Youth 

Ted Youth - presentació



per què no m’ odies?

és fàcil

Ted Youth

Què esperaves Joan Normal? - Ted Youth




Sents?
Què?
Cada vegada els riures vénen de més lluny. 

Ted Youth 

A- Ted Youth



A favor un favor de l’ absurd per per-
sona que no descobreixi  mai quin. A favor
de l’ absurd? a favor del favor? digui a.

Ted Youth

PHA! - Ted Youth





ei que passo no en vull més
m’ he cansat de tot de cop i fora mer
da jo només em vull gronxar i que pari el cap que pa
gronxar i no més NO VULL
CANTAR COM TU, Phalornika d’ Sprius!


Ted Youth

L’ ABSURDITISME, CORRENT ALTERNA NO TIVA




Busco ma veu, i si ara toca l’ absurd, que m’ hi deixi fer fondo. I si salta el de turno i em diu «ei, que ets un merda», agregar-lo a l’ absurd, que m’ hi rima com la cirereta i, a més, pobret té raó. I que no m’ importi com ja no m’ importen la majoria de majories de coses que corren i volten i giren i xoquen i són pertot ( a mi m’ agrada el Bob Dylan i veure com plou), i, a, ei, e descobert qui són aquestus crítics cítrics de turnu: són aquella canalla de cole xivata o que no et deixava copiar, què cabrons! però no érem col·legues? no víen vist el mur de Pink Floyd?  i ara amb cossos d’ adult, flipa, igual de capullos, els empolletes que en aquells llavorens ja volien més Likes que els altres quan els Likes encara no existien, llavors competien amb Nikes. I tenien un nom per a cada Nike, i donaven va a l’ hort a la persona que les duia, era raríssim i amb càmeres d’ aire i ja no sé si van arribar a volar o a fer llums, competien, de competir ma sembla que va ser el Saramago que va dir: competir és guerra. I els molt cerbatus competien amb coses com el dibuix, per posar un cas ( com vols fer guerra dibuixant!? idiotu), i es pensaven que dibuixar era calcar lo que entrava pels ulls quan les màquines de retratar-ho tot existien de ja feia temps, però ells competien de totes les males maneres que anaven aprenent dels grans. Osti els grans, no els d’ acné que també, dic els grans de crescuts, els grans eren molt raros, ja ho eren llavors. Clar que ara ja no es poden tractar, estan adults perduts, ja ni juguen ni ré, porten bombes i banderes i idees i diners i mentides amunt i avall tot el dia, almenys entre setmana, el cap de setmana fan les festes llepaculs, però no rollo llepoculperquèemvedegust no? rollo merda, saps? per pujar, sempre pugen, i si he de dir la veritat que em carbura lo que penso és que pugen sense saber ni g’ on van, ni si hi ha un més amunt ni què conyons hi pot haver a dalt. Ni idea no en tenen, com que llepen culs són com una cua d’ erugues de les del pi ( tresctorzesetzejutges...), la processionària, segueixen el cul de l’ altra, i la primera, aquesta no té nom, no té res ( diria que és morta i l’ empenten), la van posar al davant perquè ho van fer a cares o creus i va haver de creure perquè les altres eren moltes i tenien cara,moltes més cares; ara està la pobre que no llepa cul, i mira que l’ última el té lliure, vés no acabin sent un cercle viciós totes les coses del món. És com això d’ escriure, n’ hi ha tants que escriuen com diuen les lleis del catedràtic senyor, i lo que escriuen és contra totes ( recalco lo de “totes” sense paper de calcar ) les lleis, que jo començo a sospitar que és més ruqueria que ironia, no? parafernalia amb vaselina, no? vull dir que si jo no pronuncio l’atxa per què l’ é d’ escriure i tallar l’ arbre?per que es digui “harbre”?, saps, és doble, però contradictori, i no sé, com t’ ho traspasso això? com t’ ho traspasso sense espatllar, que treure sigui afegir i viceversa dues vegades, que dir rogata no substitueixi garota ni viceversa i si, sinó que hi càpiguen totes dues al plat que l’ absurd ens serveix i aquest plat sigui com ignorat, és que serveix per a molt l’ absurd, sent humans quasi bé per a tot. Per fer brainstormings que és molt cool, de llepacools, uns altres,  o palles mentals defalles letals; que va de mort l’ absurditisme? a casa de fa temps que el practiquem ( visc sol com un cargol, sempre rascant-me la closca esperant que plogui per a sortir a fer el tragu ) i sí, vénen morts i petem la xerrada però d’ absurds, els morts, no en tenen res. És més, el seu consell és que per profunditzar en l’ absurditisme m’ acosti a llepar vius que siguin cools i tinguin cul i que els sorprengui amb un petó preciós d’ amor al front. I que després ho anoti tot i ho publiqui i que el llibre és digui “best-seller internacional, sesenteraynueva edición, ¿son los niños empollonetes il·luminatius venidos  seres extraterrestres del más allá? visto en youtube y causador de infartos a domicilio, el libro que se lo dirá todo, peligro, advisory contentos y tal parientes no ofrecer, ofertón, ese o ese” més o menys i amb lletres verdes i vermelles i xillones a l’ entrada del pryca amb unes minis diminutes i les cames depilades i més coses obligatòries i necessàries per vendre un llibre igualment necessari com pertorbador. L’ absurditisme. Quina corrent. Tanco.


Josep Grifoll

SEMPRE ENS RODARÀ PELS DITS



-que diverses saliveres  desenfundis a principits del fornici-
 -engràcies moltes les gonelles- ja en punta de xopo que portem-feromonaré atentament-fera oberta de nuar-del segle mil-
-a tu -amb el gland dedins de patinatge artístic mua i tornar-hi- de voyeurt o de iogurt o trompista trompetista-
-xò xò-pèls enrotllats al tel del paladar-entre-nosaltres-descalços-sí sí- peus dintre nassos en òrbita-metxa engonal grossa de fils de fregar-nos ’ hi-
-fet-del 1900 i el-truc sota l’ antres-cristal·lins- a l’ ensumant-metres pel boc que rifa xiclets xupa-dos meny un tres- dessota les faldes- l’ ull d’ or- de flor s’ obre-xups  i demés rega l’ ims ims! ims! llita molles trota glops carns ab arnés- fins la nou-del cul i el cul clavat al mirall-gest- sucs bulls endintre vulves laberíntiques endins- perfecte fer afecte i efecte per fer de fe de  tenir-nos-
-trencaones endins teus he regirats? m’ alè giraria -
-del 1900-al 1909- d’ orgasmes-besar-nos-les polles de lleona - ginestes xucladores moc banyera - dits nas tendons de motxo-plenes ascens als balcons d’ est tot bosc i la polla a la boca de l’ ull del iaiu espieta que se la pela fa gràcia i ex cita – desordenadament escopitossos- pèliconys d’ oca de soca saüquera i demés verns tot fulles en tardo sobre les pells- a la taula mullena-xap-xap i a les boques- despulla-grapeja aquest cap d’ escopir-se a les galtes de nuques avall bregatges poderosos al dente-
-sí- frondosos castanyers i rouredes i gremlins peludíssims que et creixen per dins vertebrant pessigolles de pler esquena valls - tanta mullena a les quatre PM- fins l’ entre culen punt del carxofo-gemecs- boles xipixines amb xipirons -perdi gongs ais de campanes del temps- macarrons- masturmenjar-te foll-ossos luxuriosos-reixades trinxar-que escanyem entre cuixes o se’ ns escapa- amb els dits-rams de llum galimant- libidinosos-no?-
-sí-si no cardem avui demà serà un altre- estany d’ estranys-la banyera descalça-sospirs-dia i xic- i què cards cardarem? repassar- mars d’ aquí-l’ ascle toroides-ardentment-calendaris? fregir l’ espàrrec? prendre- blaus voladors-entraria-secret-pastilles en contra de la memòria?- dos pins i una pinya-cafiaspirínica-en mans de?-que l’ absurd ens ben bavegi! - amb pinyons- jo també-cacauets i t’ escorris aquí- em vinc amb tu-


Josep Grifoll

miércoles, 13 de septiembre de 2017

PSEUDOPSIKOANAlítiKA



Vius d’ il·lús amb ions, però vius, no? i tens picors que poden ser rascades sense la necessitat de cap professional en rascadures, oi? no entens res de res com tothom, però tothom t’ espera al virtual-bar per a fer veure que sí, no? poses un peu al camí i el camí no desapareix, veritat? no pots dormir, però despert pots menjar-te el coco o un croissant i fer-te un cafè amb llet sencera o semi o desna, cert? potser fins i tot fumes i t’ agrada fer-ho ( de fumar ) i el metge no t’ ho ha prohibit ( el fumar) i són les tantes i no t’ has quedat sense tabac i trobes un cogollo d’ Y grega canviant una bombeta o al calaix de les especies, al costat del julivert caducat  per exemple ( et va bé?).  I escolta , casualment, no tindràs pas a sobre un sostre d’ aquells que, per més que ho diguis, no t’ ha caigut mai a sobre? no te n’ amagues èh aquí amb lletres xiques d’ anomenar un aparell que dius que tens amb altaveus d’ on en pot sortir música del Bob Dylan vint-i-cinc hores al dia!? Doncs tot molt bé, Nanu! Si de cas, val!? A tu! Que si és per a res ja et trucarem! Genial! Records! Tampoc! Si bé!déu!ut! Ut. I quan vaig sortir, se’ m va cagar un colom a sobre i vaig il·luminar-me. La veritat de les veritats: et treus la merda perquè t’ és insuportable o perquè t’ estan mirant? Quina merda et pesa més? I vaig llegir tot Jung i ara sé per què no em van trucar.


Josep Grifoll

martes, 12 de septiembre de 2017

APOLO ONZE



A no sé quina part de tampoc quan me’ n vaig anar de mi, no hi era jo ni vaig deixar que se’ m deixés quedar a mi. Memòria? no. Porta res? Porta tres. De res. Següent. Sóc jo, el mateix. Memòria? si. Porta res? de tot. Porta tres. Gràcies. Presente!  La màquina de xiclets, sisplau? Al fondo a mà dreta. Hi ha cua. Tothom anem necessitats, diu un gran home xic disfressat de persona que tinc al davant. No, li contesto educadament. Dos paquets de maduixa i una regalèssia de tronc. Entro i em poso a fer de seient. Miro per la finestra del rebost com passen llonganisses. De tant en tant algun cor. Es fa dorm i m’ ofusco dins túnels de somnis en busca de laberints, mancats de carícies, pàl·lids i freds com una pedregada a sobre d’ icebergs en zel, persones, moltes i soles; túnels i túnels com segles com segles dels segles, tres més, viatjo per sota, com els talps. I si perdo la gana o la vida, demà serà una altra via. Cap de setmana a mig món, guerra a l’ altra, un nen s’ escapa amb bicicleta pel camí del Roc de la Mel i no el troben mai més, es fa mamut, vaca o conill, enterra la bicicleta i pastura dissimuladament entre les vaques de veres. N’ ha de matar una per a robar-li el xip i les arracades amb el numero del DNI, pura supervivència, s’ excusa.  La via làctia passa a dos quarts, «si en vols», diu la més ample. M’ està bé tot, dic, fins que una polla sigui un crustaci, fins que demà no m’ ajornin, fins on la llengua t’ arribi, fins on caigui la bomba, responc amb vergonya de vaca que és una disfressa de mamut petit amb banyes fetes amb troncs d’ una regalèssia partida fent muuu. Havent ressopat anem a reposar. També reposteu? sí gracies al zel, palla amb herba i viceversa, apaga el camp i si vols dormir o fer llet o potetes, jo és que sóc australiana. A. Vaig provar lo de les potetes. No era cap llauna de pops, però d’ oli no vegis: tentacles! L’ endemà era ahir i demà passat relliscàvem tothom i ningú se’ n salvava. La pagesa, el pagès, la tractora, el tractor, la capital, tota la plana de bèsties sencera i la vall i fins dalt hi ingressàvem. Ens havien posat Nenuco i un Fortuna a la boca, faldilles d’ anar a trobar a bolets i bolets de cucanya. Nosaltres portàvem vodka i metralletes. I confeti fet a casa. Teníem arbres a les cabanyes i boscos als secrets, codis i tal. Revistes porno i esprais de pintura daurada. Tota la setmana jòguing, menjant calamars a la romana egipcis, marca Cleopatra. I saber que t’ espien i en comptes de posar-te paranoic, que t’ agradi. Hi ha gustos pertot. Arreu, si vas llepant. Jo sempre llepo. Tothom. I va caure un estel com qui es fuga. I eren les dotze en punt del migdia. Cap animal el vam veure. I aquesta és la trama. La trama de què? la trama de la foto que vull fer des que no em va la càmera. Em va caure per fer-me fotos mentre me la pelava, volia muntar un blog, o a tu, i no sabia com demanar-t’ ho, per això no podia parar d’ escriure animalades, era tot por. Per això me’ n vaig anar de mi, i mira: literalment llegit entre línies escric igual que tothom, ets tu que ho llegeixes diferent. Jo t’ abraço. Tu també em dius coses amb els braços. Vols que pugem a l’ arbre de la cabanya? hi ha màquina de xiclets. Tens rellotge? No. i vaig pujar fins a dintre. I vam veure camamilla amb demés herbes i després de despertar a tot el veïnat, verdums i caderneres, vam escriure això, demà passat o l’ altre per exemple, no sé, som com som, per què no ens deixen beure quan i com tenim set? o quan s’ omple la torreta d’ aigua i surt per sota, ni que fóssim fabricants de pots de terra amb forats. Queda confeti? vodka sí. Com follen les llisones que se’ ls hi hagin extingit les extremitats?  un dia van deixar de tocar-se per a només relliscar, diu la llegenda. A. I les altres bèsties què hi diuen? que tot són codis xifrats, que tot és alquímia, que som jeroglífics, enigmes, fixa’ t amb la lletra concreta, la teva, i dibuixa, què surt? t’ alquimisto. Aquest any menjarem peus de rata i sortirem a la foto del final de la peli “ The Shining”. Codis xifrats, veus? capicua capicua.


Josep Grifoll

lunes, 11 de septiembre de 2017

A BOQUES MA CONVIDES ( poema eròtic en X dimensions)



cal fer ràpel amb fils de saliva- tan tri trona com sifons
nà a l’ hort a volar-nos els ulls- tnt casolà              
sensi perdre’ ns de vista- la pista s’ aquí
n’ allà cal d’ urgir-hi la pressa- que frissa S.A.
fer d’un a més sets a les calces- dibuixos disbauxes es trips
dir sense dir l’O amb un canuto- de carn rebotida embotit
pel dret rebaixar fins llenega prohibida  (la vila)  - legalitzar-la
fregar-nos pebrots i albergínies- els conys i les tites
axil·les de ploma de porus divines-  ta llepo les oques són si(sic)nes
les nuques m’ esmoles melics i entrecuixos petxines- gratar-nos els
nius amb narius d’ oloraines en zel feromones- mamar-nos
repèls llepa dits dius m’has dits? fons a boques ma convides- enceta’ m
desficis amb vicis fetitxes i filies i arres i vingues- oliem-la
perversos per versos rimant-la i desfent- la - gemec d’ aixxxos i sssis sí
l’ entrepà del follar amb oli i sal- patine-mi’ l ?
mil cent tomàquetus vull l’ all i els pernils- a les dents fregaments
i el més gland fent camins en dejú- cargolet cargolí s’ infla foll
pels teus peus m’ elegiràs quan t’ enllavi- escopint hidromels
fem xup la cançó de les bombolles de sabó-  que assegurant la pessigolla
a culs de dues galtes cadascun- saps qui som? joder som l’ obridor
tot recte- de ments molt dements
ja m’ entens- lo més lúcid que hi hem l’ unir vers
no és cap temps
sem prement
infinits
aquí l’ hort fent ràpel amb fils de saliva
dessota les calces amb sets
de tan buits que n’havem- i ara neu! neu bocs tots
i cardeu ja rècords cardant o vastos us pinten - que demà
ni cos no tindreu- dintre teu l’ escorcoll corcó sóc
hi he trobat un esclop- i amb mel me’ l trec
te’ l patino pertot- deixa tel alè baf amb boires astrals
«ets feliç?» -orgasmem?
el Bambang primer aquell és aquí
som xiclets- àcids prenyats de tots els sabors
salvatges les natges les fletxes- se’ m claves
m’ en soques t’ ensumo et ravioli m’ aspires ta xumo
em cargoles disc fruito des trones dius cos és -mai frenà no
lo del líquid de frens a vessar- fregir refregir refregar sí
dins la xona un castell de focs- naturalment naturals
l’ entrespola un cros Sant  ben inflat-  són densos vernissos  
el vernissatge dels teus- al cub elevats
a l’ elevadora envelats- amunt que plourà
tot lo terra un bassal rere l’ altre- xip-xap
som fregalls gallifem gallifantes- follem
hi tornem prò ara al sostre- sens mapa
ara et xumo la baina de l’ ungla primera del xic -dit del peu- esquerre
i tu jeus amb l’ esquena apollada a la barana de roba -que ens sobra
vola els ditets tenen gust de voler tot el peu i me’ l menjo d’ un nyam
amb betums que sé- a-grego ( l’ Adonis)
i tu Venus com veus que se’ m venus la forma de fer-te -la llúdria
les pasqües el torn del volt dels tortells amb els cinc? – se t’ esnifo
fent-li un’oda a l’ herbeta que se’ t fica a l’ encaix del plec on la melsa no sona- jo sí
que també que m’ hi enfonso- fins el fondo dels fondos de tu
remeno menes de grutes de nuíssima pell- i del bosc que ets
pèl de lloba me’ n faig un estany a la boca amb llengüeta -cítríco-clitórica
que s’ infli el globus mag gent ai m’ hi llanci a remar- remaré
com el monstre del llac N’ és com Noé  jo seré - he fet un curs
al Mart viu remador rodarem tal flabiols amb els lluços - al sol nostres culs
que les orenetes hi passin lliscant- se’ ns enfilin llimacs pèls endintre
a dutxar-la a muntar amants amunt a manta i ens xopin- picots
de bec de carn tova amb espàrrec i pruna arterials- llà dalt el turó tofoner
g’on s’ argantana cames enlaire no m’ ajudeu- a contra gravetat
rinoodorífers palpavellutis gloticalentus -macerats amb malvasia
de Banyalbufar mantegues d’ Il·lipé -trobadorescament enllardats
fent lo porcs lo senglars lo que al bosc i no on l’ home -la pau
és cot escot xina fuma marrana visceral i tal - les guerres són vostres
fins quan!? se’ ns sent cavalcar fins més enllà de la mort – cataclaxts tacaxlacs
som l’ esclat imparable de tot allò que ens heu prohibit- ens entrufem
fem la truja la barca el seixanta-nou la baldufa- que plou
plou molt ja plou molt som humans i mamífers- què som?
pensar o fer sets als calçotets- aquesta és la qüestió  


Josep Grifoll

domingo, 10 de septiembre de 2017

EL CODI



Entro per l’ entrada, estrany en mi, que agafa el camí que va a donar a la sortida, camino pensant en les fulles que xafo i rellisquen: ahir ens amagaven del món. Només hi havia el seu cotxe a l’ entrada. Que fos un secret ens convertia en gent d’ aquella de les novel·les més negres, on, amants assassins o gàngsters en fuga professionals ( igualment amants i assassins en busca i captura), porten, de viure, de viure la vida, set vides almenys, i les porten  amb una freda naturalitat tan pulcrament envejable, quasi a rombos diria ( dels de la tele de quan érem petits), aparentment per l’ aparença que hi gasten, i que a més i és més i a sobre, van elegants i tenen estil i són exquisits i són misteriosos i són enigmàtics i obscurs com vampirs i morbosos com traficants d’ objectes sexuals al Chicago dels anys quaranta, que hi caus, de morbo que hi caus. Segueixo caminant, passo pel costat de la Font de la Salamandra, miro si n’ hi ha, fa temps que no, moc les fulles amb un tronc i res; els Alquimistes, penso; m’ encenc un Ducados light negre amb un encenedor de “ La Guerra de las Galáxias”  i segueixo relliscant pel camí que em duu fins el punt, el Punt n’ hi diem. Aquí el camí es fa ample, molt més. El camí no dibuixa sinó un cercle oval vist des de l’ aire ( i encara que no ho vegis, també). Sembla que no passis per cap pont, però passes el mateix dos cops. Hi passa un riu. Al mig és bosc. Hi ha teixons, esquirols, guilles, un linx, llebres, tortugues, merles, xots, etcètera. Després es torna a fer estret i va a donar a la tanca que no tanca, aquella antiga que la deuen conservar per vella i no perquè hi faci algun servei, no? Cada cop hi ha més fulles, menys llum, més silenci. El xap-xap dels meus peus i algun ocell que salta, el darrer tafaner, que aquesta hora ja no canta, que se’ n va a dormir, que ara sortim els ratpenats.
La persona que m’ espera ho porta tot: el què necessitem i no però ens cal fer veure que sí. Sí, seria com si dues persones quedessin per follar. M’ imagino que portarien roba, no?  i no la necessitarien pas, no?  vull dir que per més gràcia que et pugui fer un mitjó amb dibuixets d’ escocesos bevent suc de síndria “ La Roja” o et puguin excitar unes calces de làtex fosforescent amb cascavells farcits de pèl púbic humà i punxes de metall rosat importades del Coco de Mer de Londres, al final, per follar, el què es diu necessitar-necessitar, això no és tan indispensable com quan ho vas a comprar, que ets tan friqui, gàngster sí, però friqui, que no només t’ ho quedes, t’ ho emportes posat.
Arribo al Punt en punt. La persona que m’ espera i ho ha de portar tot, m’ espera i ho porta tot. No ens saludem, no ens diem dir res en tota l’ estona. Tota l’ estona és tota la nit. Ni una paraula. Hi ha lluna plena, lògicament.
En tornant, la tanca que no tanca fa el mateix soroll de rovellat que posen a les pel·lícules de por quan hi surt una tanca d’ aquestes. S’ està fent clar, les fulles rellisquen més i se n’ hi ha  afegit més d’ una, concretament mil-tres-centes trenta-set. A la Font de la Salamandra no n’ hi ha cap encara que la remenis amb un bastó. Ara sí que surto per l’ entrada. Desembromo els vidres del cotxe, poso el mateix cd que hi ha fa dos anys, condueixo, penso, fumo, arribo, pujo, tanco i t’ escric. Demà llegiré la teva resposta. M’ adormo pensant-hi. Hi somio. En el somni somio que escric, que escric això, i ho faig. És un somni lúcid.
Quan em desperti he de buscar això dels somnis lúcids.


Josep Grifoll

viernes, 11 de agosto de 2017

PERQUÈ SOM VIUS, I PERSONES, I BONES



Res és casualitat i tot belluga, les bèsties, els núvols, nosaltres vestits amb la pell al dia – que hi brilla, amb la nit a la pell – també hi brilla el clatell. Sí, nosaltres. Podríem rodolar per la sorra o sortir disparats fins la lluna. Plena. Plens. Podríem ser feliços ara que el profe no mira, escapar-nos del cole del món i anar a viure al país de l’ hora del pati. Construiré un coet aquesta tarda. La gent ens confondrà amb un castell de focs quan arrenquem el vol aquest vespre, serem una festa major sortint d’ òrbita, fent xispes com cent mil cuques de llum amb bengales de la sort celebrant l’ amor, la bondat, l’ anhel,  la tendresa i totes aquestes coses cursis , caducades, que no sé per què no es posen de moda, si són molt retro, molt vintage..., potser les confonen. El cas és que volarem, i volarem perquè volem volar, perquè mentre els altres buscaven bolets, nosaltres collíem plomes i avui ens hem vist les ales i tocarem les aurores, perquè som vius, i persones, i bones. I això és el que compta, sigui o no poètic, jo no sé de més poesia que aquesta, i compartir-nos els versos. I perdre l’ alè amb les sinalefes per aprofitar-les per fer-nos petons com galàxies senceres.


griFOLL

domingo, 6 de agosto de 2017

HO DIRÉ TOT



Sempre he dit que sóc una lesbiana atrapada en un cos de tio, perquè jo volia ser tia i m’ agraden les ties. Vaig intentar que m’ agradessin els tios, però no hi ha manera. Després, la idea era fer-me bisexual, així tindria més per escollir i no discriminaria, però tots els tios que vaig tastar tenien llengua de gat, m’ agraden els gats, però d’ una altra manera, i la tenen rasposa, molt rasposa, era impossible ( molt impossible)  i ,a sobre, o a  sota més aviat, no em van deixar desenterrar el Jim Morrison perquè  seria necrofília i no està ben vist. Sóc feminista ( fa por dir coses que acaben amb “ista”), però com no entén la gent que “feminista” vol dir igualtat en drets i deures, llibertat per a totes les persones? També provo d’ estimar-me, de defensar qui sóc, no perquè jo sigui jo, sinó perquè alguna cosa molt més immensa m’ ha creat per alguna raó, així, tal com sóc quan sóc.
Si dic tot això és perquè sento una mena de pressió social-moral o nosécomdir-ne  que cada dia ens aixafa més i sí que ens iguala sí, però no en llibertat, sinó en esclavitud. Hem de ser dels uns o dels altres, no podem pensar per nosaltres mateixos, es veu que ser un mateix és “anar per lliure, contracorrent, etc...”, i sí, però no, gens: ser un mateix és ser exactament qui has de ser perquè tothom, si fes igual ( creuo tots els dits), funcioni.  O no puc ser anarquista, flipar amb Jesucrist , escoltar la Patti Smith i Bach i tenir ganes de follar i creure que lo més important de tots els mons és l’ Amor? no puc fer tot això al mateix temps? No puc estimar la terra fins al punt de menjar-me-la però no ser “independentista” ni voler fronteres ni banderes ni governs ni diners ni petrolis ?  ( em patinen! jo vull veritats, jo vull persones – i m’ hi incloc veritable o no m’ hi incloc! ), jo sóc les meves fòbies, els meus gustos, les meves filies, els meus dilemes, la manera en què he portat i entès les meves experiències...una personeta que vol ser qui és ( com una perera vol fer peres, i no per fardar prova de fer les més bones, sinó per amor (AMOR... quants cops haurem de dir aquesta paraula?) , amor propi, amor de tots, l’ amor és omnidireccional i rebota i no s’ acaba. No. I no m’ agrada el futbol – gens, gens, gens, i tinc coronilla – i tampoc m’ agrada massa massa massa, i sempre penso, i sento sempre, i sempre em contradic, i dubto, i sóc desordenat, i m’ enganxo a les coses que em donen plaer, i tinc monstres a sota el llit i àngels al sostre que sempre, com tu, m’ hi voleu ( gràcies, infinites...) . Hi ha més, però com diu la Mafalda, crec que al mundo le falta fumarse un porrito. Jo vaig a fer la meva caladeta.


griFOLL

domingo, 30 de julio de 2017

EXIGEIXO QUE T’ ESTIMIS



Vull mirar-te sabent que l’ amor és dins teu encara que no l’ exerceixis; vull dir-te, malgrat  t’ emprenyis com un mandril, que més tard o més d’ hora el seràs , sortirà; no veus que  de l’ amor no se n’ escapa ningú, com pretenies fer-ho tu? tu! te’ n recordes de tu? tu que pots, tu que vals encara que no hi ha manera de que t’ ho creguis; óstia, que ets l’ òstia, joder! no et facis això! tu no, ets un ésser preciós, un miracle, tots els miracles! tu no tens la culpa de res, si t’ has equivocat és perquè t’ ho han fet creure, deixa’ls. Ara deixa’ ls;  vull  que confiïs en tu encara que tot això et soni a ordre – ho és:  jo t’ exigeixo a tu que t’ estimis com ho feies abans de que t’ adulteressin. No has caducat. Vull que et miris al mirall i vegis la nena, contemplis el nen, sentis la vida que et bull boja a dins. Ets aquí. Ara. Tu. Ets. Aquí. Vola, vull que volis, vull que sàpigues que voles perquè ets, perquè som. Vinc amb tu. Ens seguiran.


griFOLL

miércoles, 26 de julio de 2017

ESTIC CANSAT,


molt cansat, cansat d’ aquesta postal que em veneu, de que tots tingueu el mateix rostre, de que tothom es cregui amb dret a trepitjar l’ altre perquè l’ un pateix més – com si això es mesurés i ho haguéssim pactat. Estic cansat de que us excuseu amb filosofies d’ autoajuda per no ajudar al del costat. Infinitament cansat. De sords, de cecs, de frases fetes, de covards armats, de valents entre reixes, de que ningú digui lo que sent, de que ningú senti lo que pensa, de que ningú pensi lo que diu, molt, cansadissimament cansat de ninots que de lluny semblen persones i de prop fantasmes els hi queda curt. Cansat de la ignorància que heu escollit, del mal que feu no fent res, de que ho sapigueu tot, tot i més, sempre més i de tot..., de que insistiu en ser això que no sou, d’ estampar-me contra les vostres parets, contra les vostres normes, contra les vostres condicions, contra vosaltres. Estic cansat de que escampeu merda tot el dia i després recolliu la del gos – sou tan correctes que feu fàstic.  Fàstic i por. Més por que fàstic.


griFOLL

lunes, 24 de julio de 2017

DES DEL TREN



Aquest és el poema que embolica l’ oli amb l’ aigua
–la meitat del poema ha de resoldre el poema sencer:
t’ hi implica, les eines són teves:
tenim fet a mida un viatge a la punta dels pits,
–potser en diríem llum d’ entendre la poesia,
d’ escalar l’ amor: l’ insult social; però
més enllà d’ amanir la ferida, el poema pro-
posa el lliurament total fins el joc substantiu:
admet la deriva. El poema no descriu:
ens presenta. L’ obertura es dibuixa en potència,
la balada es proclama; a la passió, als contrastos.
S’ obren canvis durant el poema,
el missatge al present, la inversió dels papers
s’ identifica amb una malaltia: distingeix-les.
Des del tren, localitza’ ls.



griFOLL

miércoles, 19 de julio de 2017

SINPA



M’ he equivocat no fent cas al què no em contradic,
sóc les pluges que em dec  i un intent d’ esquitxar
a qui no es mulla per por d’ assecar-se i morir-se de set.
Cap en mi tot el fred dels hiverns sense abric a l’ infern
i una pluja d’ estels sense cel, sóc l’ amic que no en sap
i un mussol cap per avall que es va beure les nits abans d’ hora.
Era el temps, com si ara no ho fos, de ballar-la plegats
i fer un sinpa.


griFOLL

viernes, 14 de julio de 2017

CONSCIÈNCIA



Ets a molts llocs al mateix temps.
Ets a molts temps al mateix lloc.
Consciència.
T’ envolta gent que et porta segles.
Tens records que no són teus i et roda el cor. 
Vertigen.


griFOLL

sábado, 8 de julio de 2017

CERIMÒNIA



Acabo de tenir una premonició psicodèlica, d’ entrada perquè és molt millor que tenir migranya, i després perquè això no es tria. Hi havia un jo que venia i un jo que marxava, però jo no n’ era cap, jo era al mig i ballava, però ballava amb un cos de cent llops i tots els arbres del bosc cantaven el “horses” de la Patti Smith. De sota les pedres en sortien persones que havien perdut la por, somreien. Era com després d’ un bombardeig. És una imatge, l’ he vist en algun lloc, d’ Hiroshima, una dona que surt de sota les runes després d’haver baixat tot, aquella expressió serà la mateixa d’ aquestes persones que ja poden sortir de sota les pedres. Hi ha un nou món que comença i pocs s’ atreveixen a dir-ho i els més tarambanes se n’ amaguen tant que no es desperten ni somniant. És un vertigen dels universos que a tots ens fa més intensos, alguns es cremen, d’ altres creixen, n’ hi ha que volen i n’ hi ha que s’ hi neguen, intenten  tornar allà on ja no existeix. Hi ha qui es llança a la follia, hi ha qui la disfruta, hi ha qui la pateix i ocells de tota mena. El món et roda per dins. I tot el que hi ha en ell  ho sents. La cerimònia ancestral de dins el Big bang i tot el què ha sigut després i és i serà. Som meteorits, podem escollir on ens volem estrellar. Portem castells de foc a dins. Tot gira a tal  velocitat que a voltes sembla quiet. Ara me’ n recordo del somni: sortien dos sols.


griFOLL

sábado, 1 de julio de 2017

NEN



Jo sóc aquell nen que tira ous al cap del capellà, i que si no passa el capellà és igual, que els ous s’ han de gastar. Sempre passa gent, no l’ entenc a la gent. Van deixar de jugar i s’ han convertit en la joguina, però jo sóc aquell sagal que es passa el dia al bosc enfilat als arbres, que si passa el caçador li tira pinyes, i si no passa el caçador és igual, que les pinyes han d’ explotar i fer més pins on s’ han d’ enfilar els nens del futur a tirar pinyes a tot adult adulterat que passi per allà. Sóc el que troba coves i s’ emporta els ratpenats a casa perquè les mascotes dels amics no li molen, el que rodola pel fang amb els gripaus, amics d’ ulls rojos com l’ horitzó dels estius infinits, el que corre pels camps de cànem i desapareix verds endintre, el que menja “cascabellitus” i escup el pinyol al núvol amb forma de cara i l’ hi posa l’ ull. Jo sóc aquell nen que pot amb tot i tot el món li cap a la boca i no dubta perquè frissa, que corre tant que només cap al present. La velocitat de la llum i la velocitat d’ aquest nen són la mateixa.


griFOLL

miércoles, 21 de junio de 2017

SÓC






Jo sóc aquell nen valent que aixeca rocs i salta marges.
Jo sóc aquell nen valent que salta rocs i aixeca marges.
Jo sóc aquell roc valent del marge que alça el nen que sóc i salta.



griFOLL

sábado, 17 de junio de 2017

LES PERSONES QUE ETS




A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL


viernes, 16 de junio de 2017

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written


L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.


griFOLL

jueves, 15 de junio de 2017

FOTO D’ AMOR






Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.


griFOLL 

martes, 13 de junio de 2017

NO SOM NOSFERATUS





No ho explicaré gens bé perquè no sé odontologia, però avui m’ he vist sent Nosferatu, l’ autèntic, el del Murnau. I, per  vampiritzar-ho més, en color. Llàstima que havia deixat la càmera al cotxe, perquè avui supero els autoretrats del Helmut Newton a cal dentista. Jo també era a cal dentista, no al mateix cal dentista que anava el Newton, però posaria la mà al foc que la meva odontòloga és millor que la seva, el seu, les seves o els que va tenir. És una crack. Avui tocava serrar-me vuit dents per després enfundar-les. El cas és que, abans de posar-hi les fundes, he anat al lavabo. D’ entrada, quan m’ he vist al mirall, m’ anava a fotre una morrejada, doncs tenia els llavis com l’ Angelina Jolie, però quan he obert la boca, osti, no tenia dents, tenia escuradents! eren punxetes! Caretu Nosferatu del Murnau total! Aquí he pensat en aquesta gent que es fa llimar els ullals perquè els hi mola anar de vampir – És que em faig una selfie, entro en una pàgina seva i me’ ls menjo a tots. També m’ han vingut al cap aquests altres que s’ operen la llengua perquè els hi mola anar de reptilians. I també m’ ha vingut al cap tota aquesta altra penya que es deixa milionades per canviar-se el caretu. Se m’ ha omplert el cap de gilipolles, vaja. Sí, perquè, abans d’ anar al lavabo, mentre em feien les dentetes, en qui pensava era en totes les persones d’ aquest món que, no és que no puguin anar al dentista, no, és que no poden ni anar al metge ni tenen medicaments i s’ estan morint; en tota aquesta gent que està malalta, trinxada, ferida, passant set, dol, dolor, gana, en guerra, sense pau, torturada, dessagnant-se per moments a més de mig planeta. En tota la gent del món que està patint i que si ens deixéssim de pijades podríem ajudar. Aquest món és ple de dolor perquè som uns ignorants, i la ignorància es tria. Ignorància és amagar el cap sota l’ ala. No dic que siguem dolents, els dolents són quatre, són els que fan les guerres, ja els coneixeu. I tampoc són dolents, són malalts que fan molt mal. Però osti, que nosaltres som molts més, som tothom! I som creatius, si no fóssim creatius no se’ ns hauria acudit posar-nos piercings fosforescents als collons! Ho tenim tot: tenim cor, tenim idees, tenim maneres. No necessitem ni herois. Només pensar-hi. És molt trist que aquest món hagi acabat funcionant amb diners, però per arribar algun dia a fer que funcioni sense, potser ens hauríem ara de deixar de mirar els melics; i si en comptes de treure’ ns arrugues o posar-nos cabells o inflar-nos els morros féssim servir aquests diners per ajudar? I no em crec de cap manera que no creguem en cap organització. Només és qüestió de buscar. I si busquem i busquem i busquem i no en trobem cap, per què no l’ organitzem nosaltres? jo, tu, l’ altre... som molts: tots! Podem canviar coses si ens ho proposem. I no estic ni molt menys en contra de que ens decorem, però podem fer-ho penjant-nos una closca de petxina al coll o omplint-nos el cap de plomes. La veritat és que no estic en contra de res, només penso que si penséssim una mica i passéssim una mica del del mirall, qui sap si passaria alguna cosa? No deixem que ens facin creure que necessitem tantes coses que no necessitem per a res. No necessitem tecnologia d’ última generació ni posar-nos diamants als mugrons. És que potser tot es tracta de necessitats. Si ens poguéssim veure tots com a un, si sabéssim que totes les persones del món som la mateixa potser ens estaríem d’ algun xupa xup i un nen avui no rebria una bala. No sé si sabem el valor de les coses, potser escampant els diners acabarien per desaparèixer i els de dalt acabarien fotent-se daltabaix. Potser si en comptes de barallar-nos entre nosaltres per veure qui és més gilipolles hi penséssim de veritat. De veritat necessites una raqueta, unes bambes de marca, un cotxe que arribi als 300, unes calces de seda, wi-fi, bateria, més bytes? No ens estarem convertint en robots, no? És que és el que volen aquells quatre de dalt i nosaltres no som així, nosaltres ens estimem. Ei, i que potser ets tenista o no pots viure sense fer rallyes o dissenyes pàgines web. No dic això. Tots ens hem d’ estimar, però també tots ens podem estar d’ alguna cosa. Espero que això no sembli un sermó. De fet, se me’ n fot. És el que he pensat quan m’ he vist com un vampir, mentre jeia còmodament estirat en una llitera amb la boca anestesiada i en sortint anava cap a casa meva amb cotxe i em prenia un ibuprofè.


griFOLL

sábado, 10 de junio de 2017

PROPOSTA



No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.


griFOLL