Seguidores

lunes, 30 de enero de 2012

RAPSODE EL MUT






No trauran a perdre-hi

les paraules. He de fer

que escrites, cridin.




grifoll
30.01.12
casserrespoblepoema





sábado, 28 de enero de 2012

VIATJANTS DE CARN



És cert  i tampoc ara que ho dius sense dir-ho

que no és pas d’ ara, la mort és una mantis religiosa,

no hi ha medalla. Com el temps del rellotge és de fusta,

vaguem, brevíssims fins el corc que aviat despertarem.

Però no, que ens descomptin. Que no hi comptin amb nosaltres.

O és menys cert ara que ho dius dient-ho d’ ara mateix, la mort no hi és

i la fusta és als boscos cruixint vida amunt i nosaltres de carn

els viatjants imminents ?



grifoll
28.01.12
casserrespoblepoema




ORDENEM L’ INFERN




Un barret de cama et puja per la palla,

et faig de palangana, trenquem aigües

i parim tota la farsa enlaire: Neures,

lleis i nusos. Ordenem l’ infern, desendrecem

déus nous, saltem la tanca del poema,

ens enfondim al bosc i aquí us quedeu,

Senyors de plàstic, que per dins (us) heu assassinat l’ infant,

l’ infant que ens ha de ser, per força, la bastida original.

-Feu  feu, feu per fora com aquesta mena de posat de rictus

mortuori que fa fressa sols de veure. Mes

nosaltres hem vingut a dir la vida, encara.

I encara és molt i encara cada vegada és més en cara,

encara, per això d’ aquí ja marxem, que

ens esvereu els cavalls.





grifoll
28.01.12
casserrespoblepoema



viernes, 27 de enero de 2012

DÓNA’ M







Quina aigua per la por de quines llengües desades, quina

aigua -dic-, sang o saliva, eixuga subsòls de cossos com aquest,

que els mitjons s’ hi passegen descalços i l’ ànsia clou per

temença pueril, enrogit de vergonyes i totes?

Dóna’ m, diga’ m quin salt he de saltar i

m’ enfilo cels a picar de llaunes que som vius

que entre els plecs del vers aquest amb el nus de metall

que hi neix, proclamaré amb ma boca de sangoneres

per si d’ ham véns que et sóc el peix, abisme

que m’ abismo daltabaix, gorg arremolinat d’ oli del mont de

munts del frissar com cinc dits que s’ arrapen al teu tronc re-

lliscant per l’ arbre de ballarina que et danses (...) I si fem l’ univers

d’ un cop de costelles i passem del què la gent dirà?

Que això és un fart de fer-se l’ humà i no s’ aguanta.

Per cap banda no s’ aguanta.



grifoll
27.01.12
casserrespoblepoema




jueves, 26 de enero de 2012

en per vers



i en pervers fer el vers per fer-lo

tal com raja és quan l’ espès més fanfarró

sega un trinc d’ínfim tros de pàgina,

i a la reclosa: tot poema és una lluita,

llavors, llavors tremp hola, hola, tremola

que ja et convé, de musses? una eufòria

com d’ endimoniats que hi suquen, feres

ni t’ hi mires, fas mentides per encàrrec

a la sort de piqui pel qui en tingui, el tedi,

el desconec, jo el què li dec un mec,

però a la bellesa, sí, que es desperta:

tot poema és una lluita, diu,

amaga un llop a dins, que deia el Jim,

és una bruixa: tot poema mira com

s’ enfonsen carn endins els versos

i en per vers fa el vers que salva

i això et cura i jo t' estimo

i tornes a ser boja i quina meravella

aquesta cosa,

no?



grifoll

26.01.12
casserrespoblepoema








lo dolor



i vingué lo dolor
i no el vaig negar
li vaig saltar dins
i no em va trobar


grifoll '12




griFOLL 1eres fotografies de la sèrie S.A. (títol provisional)







martes, 24 de enero de 2012

biografia





Hi havia dos camins.

(...)

Ara n’ hi ha tres.


grifoll
25.01.12





NIT

 



nit

era quan era de nit a la nit

i no

aquesta sopa de mandril

de ionqui legal

dia

era dia quan l’ infant saltava la tanca prohibida

papallones tornant-se erugam

consols d’ esbarzer que escrivia

escrivia

escrivia

l’ infant quan dia era

dia enamorat de

quan enamorar-se es podia

n’ estava molt

va dir tothom quan ella va sortir del pit d’ ell o vice-

versa:

com si la vida fos una cançó d’ amor

com si existir deixés un record després d’ existir

com grans tempestes verinoses

com una solitud sempre allà emparanoiant-te

com un lliri o narcís tan se val de marbre en aquest cas

com certs cercadors de nafres coagulant pel món

que

et

burxen

el cervell

és un llimac atrapat dins el crani

amb filferro i troncots

mes

contraataca l’ emissor per l’ altra banda

bufa l’ ànima rellisca ondulada

amb les cisternes plenes de forces subliminals

que

la matèria

ignora





grifoll

24.01.12




lunes, 23 de enero de 2012

DIGUI VIDA




Se me’ n vaig endur lluny, al fondo de mi,

als deserts i oceans del fons de mi. Em vaig exiliar

per descobrir que habito en l’ infinit, i en la infinitat

he palpat  l’ altre.

Compartir, dol o berbena, tan se val:

Compartir-nos un instant que sigui cert i digui vida,

se m’ ha acudit, aquest que ara aquí ens fon

damunt la pàgina de l’ existència.



grifoll
23.01.12
casserrespoblepoema



episodi




Crater on la cendra dorm per sempre,

lepra de la selva de les tapies,

gats desesperats en zel

enfilen carrerots sense sortida.

Vent, llarga seda que ondulada neda,

m’ acarona tebi.




grifoll
23.01.2012
casserrespobklepoema




Escudell i Escudella

Errar per prosseguir, tinc per necessitat.
jo



-Per ella no li’ n posis més de cent, és matinera però s’ estalona a migdia i cau, no te el do de la bossa escurada, va dir el comprador d’ enemics a cops d’ ala.  El venedor de paraules no va dir res, no en gastava. Va moure el cap assentint-li als poetes quan li van fer assegurar que no n’ hi havien de repes. Les van carregar a l’ esperit i van fer-se tres valls amb dos pics i cap pala.

Escudell i Escudella, poetes nascuts d’ un bolet de soca, llisos cop kafkes estirats fent un camí d’ erugues al pi, no es podien permetre comprar versos sencers o llogar rimaires. Escudella cobrava aigua als clotets quan plovia i Escudell, mig any segava espines i l’ altre curava llangardaixos.

-Per ell no li’ n posis més de cinquanta, és dolent com la tinta que eixuga, la bilis més fosca, no te el do de no perdre’ s, va dir l’ Escudella.

Escudella i Escudell, bolets nascuts del fred, alquimistes per naturalesa, farts de tractar amb figa-flors de gener, menjaven sacs d’ espinacs, del barato, que s’ aguanta dret i així no estreny. Fins als pebrots de ser mariners sense mar, peixos sense aigua, aigua que crida, que diu que ja baixa i mai plou a gust de tothom, que l’ aigua detura, l’ oli mesura i, per nadal, val més borni que cec, treballaven amb els mots a la nit i ara hi suquen mel de lladre per no tractar amb l’ abeller.

El seu cau era de pissarra i ells es feien les talles o els croquis matèrics existents com a barretes de guix. És agafar-li el truc i no tornar-li. -Lo millor és quan veiem volar les paraules d’ una paret a l’ altre, aquells fils que sembla que siguin de llum que desprenen. Això és la poesia? Quan les paraules o les coses es fonen entre elles per no se sap quina força?

Escudell i Escudella, descobridors fins les medul·les de colors, bruixa i mag folls, fan el vermut amb suc de tomàquet de l’ hort un dijous a la tarda. Estan contents. Fan ganyotes i riuen.   

  



grifoll
23.01.12
casserrespoblepoema





viernes, 20 de enero de 2012

crossroads



L’ entrada del cel es compra a l’ infern.

La sortida del vers és aquí:





grifoll
20.01.12
casserespoblepoema



jueves, 19 de enero de 2012

He i ja




He estat mort mitja vida, em correspon ser viu mitja mort.

I tu encens una cigarreta i ...no podran amb nosaltres...trec el fum:

Ja som a l’ altra banda del mur, qui ho havia de dir?




grifoll
20.01.2012
casserrespoblepoema




miércoles, 18 de enero de 2012

El què em cal









Demana’ m impossibles. Menjo gomes d’ esborrar.

Les aparences no em parlen. No escalo grandeses.

Cerco exactament el què trobo. Trobo exactament el què em cal.

M’ estic desenganxant del meu jo mort.

No voldria morir-me i que la mort no em trobés viu del tot.



grifoll
18.01.12
casserrespoblepoema

la deixalleria del mal humor





No és que pugui o no pugui, ho faig.

Orió cau de genolls. Era ple de preguntes. Prou.

Ara actes: No fa fruit l’ aturar-se i m’ he fet destral.

No, les mentides no tenen sang. Roden mentides

fins la vall del riu encès. Allà, de sempre mort i

cosa mala, ho cremen tot. És la deixalleria

del mal humor, però també agafen síndromes

d’ abstinència crucificats i malsons esbudellats.

Es tracta de picar i repicar sense saber si caurà.

Si cau, obren als migdies. No has de parar. Mai.

No parar ja és haver vençut al teu pitjor enemic : Tu.




grifoll & Amedio
18.01.2012
aquí



martes, 17 de enero de 2012

escric una parpella


toca terra amb les mans, seca, com si l’ espolsés,

no sé qui és, m’ agrada. a vegades em mira tant

que m’ hipnotitza. d’ altres només m’ hipnotitza

mentre escolto com dorm o vull olorar- li la vida.



grifoll
17.1.12
casserrespoblepoema

SENSE MIRALLS ( TANGO)





No vull arribar enlloc.

Qui arriba a un lloc, s’ atura.

Qui s’ atura, mor.

...

Sóc un desconegut

amb qui, en el fons, m’ avinc.

Tots dos parlem d’ amor, variem en les maneres.

...

I és quan em replego de dolor que aprenc.

I és quan li veig el rostre inventat a l’ enemic, que puc lluitar.

Sense miralls seríem com som i no com volem ser.




grifoll
17.01.2012
casserrespoblepoema



viernes, 13 de enero de 2012

laberint



Van fer-me laberint:  
Sóc ple de gent perduda.


grifoll
13.01.12





jueves, 12 de enero de 2012

LES COSES CLARES

En una època d’ engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell

"qui és el Foll?" pregunta-pintura de griFOLL


Sola. Sol. Sense públic. Sol. Sola.

Diferents escenaris.

Ningú vol observar. Tothom vol ser famós.

Tristesa amb pregunta: Hi ha algú de veritat?

Necessito que m’ abracin

més que molt ben abraçat, que qui m’ abraci

ho necessiti tant com jo, que amar no apunta Cupinades,

és, i sense valsos és, i com menys, més.

Parlo de revolució, de que a mi em costi dir-te

que no crec en “ismes” i t’ ho doni així, sincer d’ amor.

Dic de fer-te saber que, m’ ha sorprès, després de 39 anys

de rebre’ n hòsties, poder-te ara dir : conec

una persona que, sense deixar-ho de ser, tot al contrari,

té un cor gegant i és policia. (Sí, ho he dit jo. I això hauria

de ser una bona notícia: Més bondat, menys malícia ).

També t’ ho dono, mantinc les portes obertes perquè

flueixi l’ amor. Aprenc. Si volgués ser famós et diria

el que vols sentir-me a dir, però jo estudio per aprendre

a no jutjar, seré anti-jutge. I fer-me, no per agradar,

sinó per no acabar portant la mateixa puta mascara d’ ovella

que duu (quasi) tothom.

Que em tirin pedres, però que me les tirin per ser el llop,

no per amagar-me’ n.

Crec en l’ amor, això inclou dir-se les veritats a la cara i no prejutjar.

I per si hi ha algú a fora, aquí: un tros de mi. Un tros de mi valent,

 il·lús, no deixe món, que mai ha vist cap bandera, només draps de colors

amb dibuixos molt més lluminosos ( en general) que els seus grisos defensors.

I no, no vaig a missa. No puc veure al capellà, sense generalitzar...

Només a alguns enterraments, per provar de salvar al mort de la missa

mortal i sortir a veure els ocells...

(continuarà...)



grifoll
12.01.2012
Dins l’ udol



ELS ULLS





Els ulls, de terra fosca després de ploure

s’ agafen als arbres, als camps d’ herba folla, al cabró

dematí que t’ arrenca de l’ aire i et clava a la puta rutina.

Tot és bell, fràgil, breu, i ens condemnen a no treballar

perquè sempre hi ha feina de la que no hi ha.

Els ulls. No s’ aprecia: l’ un més fosc que l’ altre. És per això.

Cada minut és una barra més a la tanca que ens tanca.

I si tinc mans i braços és per dur-te la mirada a veure, a viure, res més,

a devorar firmaments sense límit, res més. Treu-me el que et calgui, arranca’ m

de mi: Té, els sentiments. I l’ ànima, té. I la vida i l’ amor, són per a tu, teus.

Ara torno. Vaig a comprar tabac.



grifoll
12.01.2012
casserrespoblepoema



DESCONEIXENÇA



Nit. Les imatges que diguin. A

les veus invisibles que em dicten respostes,

m’ hi poso de sord; m’ abrigo amb tres jupes

d’ espatlla tercera, fujo pel forat del gat, fer.

I la lluna és noble. És déu abans de ser-ho.

-Cada poema en conté una, de lluna:

Sota d’ ella ens hem amat, traït, enamorat  i el què

en guarda l’ oblit al rebost tapiat de l’ interrogant re-

petit.  Petit per segona vegada, tercera, quarta i

fins a la desaparició total aparent.

Llavors, la nit menys pensada, surts amb el sol

i t’ hi poses a ploure, d’ enyorances:

Algú et recorda a tu, quan de jove... I t’ enganyes:

Tu no eres feliç. Eres de tot, com ells i com ara.

Un nascut. Perpetua mutació. Canvi constant.

Desconeixença humana.




grifoll
12.01.2012
casserrespoblepoema