s.t.

El més mort d’ entre els morts, poeta del silenci,

passeja el personatge amb tensa tensió, captiu de soledat,

escanyat pel deliri sense cos d’ exiliat, d’ ancorat a Babel

llavi-grapat, boca-arrencat, llengua-de-cendra. Disfressat

sense sapiència, desraonat, l’ artista, no de la gana, Kafkià,

no del trapezi, Franzà, l’ ànima d’ un home, sols d’ un home trist

que es va fer el mort fins el moment de morir.

***

Em nego a fer diferencies entre cada minut de mi mateix. No accepto l’ esperit planejat.

Antonin Artaud

 Moria dins seu el mite Realitat per a convertir-se una lletra en pols

quan no en necessitava cap per a dir-ho tot; en l’ esperit de l’ au, en el vent,

va fer que els altres morts aprenguéssim l’ art de ressuscitar, no Kafkià.

El poeta del silenci va donar la veu perquè nosaltres poguéssim parlar.

*

Ens va donar l’ amor des de l’ altra banda,

com el fill d’ un Déu carboner,

tremolant guixava camins als llençols.

***

Li queien babes, la vida era excessivament preciosa com per haver de suportar-la. A tots ens

cau la baba, però la seva era de sang. La sang deia coses. S’ obria el teló amb la cocaïna que el

retornava dels electroxocs encara per espolsar:

Disfressats de neurones amb sexes de tres tipus, tres figures de dolor:

Ploma d’ àliga, Trena de mare-selva i Banya d’ escurçó

es refreguen els melics amb violència.

Ploma d’ àliga:  -Si sou capaços d’ espigar un sol gra de raó, no jugueu amb la follia, és vice-

versa i ja no sou.-

Banya d’ escurçó: - Les meves flames, sota terra, us acorralen com un infern, jo sóc ara qui

tracta amb la matèria, la matèria real, la carn ensumada, el nas respirant dins la panxa.

L’ ennuec.-

Trena de mare-selva: - No és el com, és el què. El què són tots els coms i no. Com en dieu?

Concepte i estètica? No teniu ni cal obra de ningú per a ningú en aquest món i vosaltres teniu

noms per a tot, batejaríeu la inexistència punt per punta.-

Es van treure les disfresses i es van començar a devorar, literalment. L’ èxtasi caníbal, cada

mossegada a la carn aliena els obnubilava tant que no sentien el propi dolor. Només la sang,   

l’ estrip, l’ orgasme dels orgasmes, l’ únic. El real. Fi.

***

El cos es trasllada, dos espais en dos temps de mi, sobreposats.

No hem de trobar, hem de treure, m’ adverteixo.

Investigar els vòmits, què ens corrou , i treure-ho.

Remenar l’ esperit que conté el què ens manca, i donar-ho. 

***

Un dia, després de fer-ho mil anys, posaràs la mà sota la pluja i la seràs.

Dius lucidesa i ells diuen follia. L’ han de doblar, passar-hi totes les voltes necessàries

fins desprendre’ s del nucli, que és d’ on surt l’ absurd com a no propi.

La vida és absurda, per concordar-hi n’ hem de ser. Per ser-hi, sense aquesta “espina”.

És com anar rebotant sense pausa i tot canviant a la velocitat de la foscor,

que sempre hi és abans que la llum. El mateix passa amb tot, cal travessar

muntanyes en desordre per trobar la pedra a on seure a fumar vidalba,

com quan érem xics i formàvem part del poema. Després, ja ho diu l’ AULTRAud, de nom

Leopoldo Maria Panero, que en la infantessa vivim, que després sobrevivim.

Els Doors, el rei llangardaix em va portar fins Artaud, fins el desert, fins al fons de la nit,

fins The End. Més enllà. Em va ressuscitar .

Ell i no els psiquiatres em va dir que podia passar pel meu costat i deixar-me de mi, com si

no em conegués.

Els psiquiatres em van convertir en un Quimisefa. Deliren. S’ autoanalitzen i deliren un altre

cop. Són un deliri permanent, de grandesa.

Ells m’ han adormit la força, m’ han tombat el projecte, m’ han volgut igual que la resta,

amb els pensaments adormits i el cor ben llustrat. Ha estat no: No paren els pensaments, no

són pas meus, m’ utilitzen. El cor si que és meu, i va tal com és, sense afaitar.



grifoll
4.01.2012.
casserrespoblepoema