L’ INVENT

“I fem-ho, fem-ho ample!

Ballem al sóc de la tempesta,

mirem al centre que no atura,

que som parents, d’ aquesta fúria!”

Blanca Llum Vidal

Temíem buidar el somni, dessagnar l’ esdevenir.

Sagrats, l’ esdevenir que ens fou somiat, prò és vist que el fem avui

que bull el bull que ens falta i salva i no era; ancianes llums, rius d’ ulls d’ aigua

dels instants, forats a les roques del sostre, barres enfora, batudes als

camps de neurones.  I enterbolint-nos en gorgs de mels tarongeres, fèrtils

llisquem, oferim, parim selves enmig del desert reprenyades de feres amb nom

de fe dura i bec tou. Nounats damunt la terra tèbia tova que s’ enfilen sense formar fila;

Nosaltres, que ens naixem de totes les formes i en tots els instants i volem i ho fem

perquè volem, i podem perquè ens n’ ha convençut un vent que ets Tu + Jo

i som la llavor d’ un roure fent-se a la infantessa, a ser-hi benvinguts,

a començar la febre cel·lular i inacabable dels neguits i tots els més llanats;

Escollidors, remenetes fins la meta sagrada dels deus i les dees, que ragi l’ amor

que ens netegi la flama que ens espeteguin correfocs a l’ ànima,

que ens hi espetegui la Patum sencera, que ens hi empolvorem les ales i dansem

tota la bruixeria de les herbes amb missatges d’ experiència a despertar.

A despertar, hem vingut a despertar-nos: tu, a mi, jo ,a tu,( vés i versa 1) i

Ells són despertats per nosaltres (viceversa 2.) Temíem buidar el somni i era la

despertació total de tots els sentits  petant com flors d’ un instant,

pedregades de jugar-hi és d’ on vindrem, i encara

amb llamps, sense paraigües, costa, costa amunt, esgarrapada endins, i tall aquí,

clavada enllà fins l’ aire a cridar amb crits xiscles d’ eruga llaurada amb

nom de comprensió que ens travessa les pells, que ens replega amb tothom

fins que salta la papallona a rompre-hi contra el vidre del no-viure la crisàlide;

hem vingut a esporuguir la paüra ran d’ abisme i fins la sola de l’ arrel

que se’ ns hi clava  i dóna vernissos, xarops, llums subterrànies, delicioses

exaltacions allà on rau el misteri que ens tiba del nas per la llengua fins trobar-nos

mar amb mar, món amb món, sense nom. És l’ inventar-nos, saber que formem

part de l’ invent, acariciar el fibló bellíssim i mortal de l’ escorpí. Humilitat,

pa i llavis a parts iguals ben a prop, fins a dins, ben endins a ser de l’ univers, univers:

nounats plovent dins cada àtom, atòmics, tàntrics, tripats, galactics, folls;

dos nens a l’ horitzó dels horitzons se’ n van rient. Jugant fan un camí.

griFOLL

18.19. agost. 2013

casserrespoblepoema