BABEL

“Quan et quedes atrapat en la destrucció,

has d'obrir una porta a la creació.”

Anais Nin

BABEL

Encara no sé qui ets i ja et demano ajuda.

No en sabia, sempre m’ entrebancava.

Passa que he escrit un poema trampa.

No m’ importa haver-hi caigut jo, és que

si hi caus tu em descobriràs i jo tindré vergonya.

Puc arribar a tenir tanta vergonya, tanta!

Diria coses com allò de ( la por em posa hipotètic,

la vergonya, patètic) és que no és dir-ho, és fer-ho,

sóc l’ error primigeni, què m’ he d’ anar a pesar

els nervis? Il·luminacions? Els psiquiatres

m’ han fet parar boig! I els xamans que m’ he trobat

tenien de xaman el què un pingüí de tropical!

Rere el mirall? Somni endins? A mi l’ home borni

em fa por i no sé matemàtiques. I si ve el del conill:

campanades ( a morts. No ho són sempre, ben mirat?

Ben escol ting toooong ting toooong tooooooooooooong?)

Sóc conscient de que la trampa hi és.

Si et pensessis que ho he fet expressament...

Passa que escric ben nu i amb intencions de traspassar,

ja ho saps, dígue-n’ hi com vulguis... a l’ altre banda

de la realitat? Mai li he demanat a ningú si toca

algun instrument ( quin t’ ha vingut al cap?) No

existeixen els monòlegs. Existeixen les imatges,

el “llenguatge de símbols”? La bellesa no és en l’ objecte;

l’ objecte ni existeix. Babel! No te causa ni te forma.

Babel resum de totes les imatges mal conjugades, dites,

no monologades, Babel: vistes no homologades. Babel.

Venim de les imatges i no anem enlloc.

El savi aprèn a contemplar. El ruc (jo) xerra,

corre, s’ esvera, desitja, va d’ ostia en ostia.

No, no és ruc el què sóc, és que la meva

forma d’ intel·ligència és una altra, ni més ni menys,

te bonys, és estrambòtica ( bona paraula), caòtica

( en el sentit de barrabum, no literal d’ ordre total, no!)

Descobriràs que no sóc més que un tastaolletes

que dorm al sofà que és ple de mosques, llaunes,

roba rebruta, capses de medicaments, paquets de tabac

buits de fa segles, bosses que ja obrirà un altre, taques

de tinta, de pintura, de saliva seca, de sang d’ ensortint

del dentista, d’ esperma, de molles de pa amb soledats

tan profundes que ni goso mirar, de finestres trencades,

de fantasmes, de lletres rebregades dins quaderns

desgraciadíssims, bruts de xocolata caducada amb vernissos

robats qui sap d’ on; i pots, molts pots, amb fang, amb ceres,

de colors verds-no-ho-sé amb pinzells clavats, dibuixos,

taques, trossos de llibres, fotos, moltes fotografies sense

cap de cossos enganxats amb trossos d’ altres cossos, animàlia,

fetitxismes, teles brutes, estripades, fustes amb monstres

que parlen, muntanyes de caixes de cartró mig estripades

plenes de trastos trobats, cables que no van ni vénen, llums fosos,

cendrers que no ho són, tabacs, herbes, mig entrepà del segle passat

ple de cola blanca i vistes a l’ exterior. Merda. No m’ endreço ni a trios

ni a duets, imagina’ t sol. Estic sol perquè al cap, m’ han dit,

que hi tinc la pedra negra. I perquè no callo? Vull callar,

ho necessito. Tampoc dic pas res, i si ho dic

no te cap mena de vàlua. I ni que la tingués:

ja s’ ha dit tot, llegim-ho, mirem-ho, parlem-ne

tranquils, aprenguem-ne. Atureu-me.

El meu cap roda escales avall i no es veu on s’ acaben,

si ho fan.  El pantalons de pintar s’ aguanten drets,

tot sols groc bruts amb blancs i mel i trossos de papers.

Tinc més por que vergonya, d’ aquí la vergonya

i viceversa. M’ entrebanco. No entenc res,

cada vegada menys. On és tot i tothom? On sou?

Penso sovint en si m’ he mort. Qui sap, no sé com va

tot això ni què passa o si passa què hi ha o s’ ha de fer,

sembla la vida! Abans pensava que tot era onirisme pur,

era horrible no poder-ho dir a ningú: tot eren personatges

somiats, invents. I quan era petit tenia por de que tothom

portés una carota i al darrera tot fossin bruixes dolentes,

de les de la berruga, que era petit.

No anava tan mal encaminat amb lo de les mascares.

Passa que les d’ ara es veuen a venir vinguin d’ on caiguin....

Perdona,

et demano ajuda i no et dic quina. Veus com m’ entrebanco?

L’ infern em va tenir preocupat molts anys, ‘nava als hermanus.

Putus hermanus! Més d’ un et fotía mà mentre t’ omplia el cap

amb dimonis. Encara teníem els ossos tous...

Tinc por, no sé gran cosa més.

Talla’ m el cap de l’ ànima,

vull respirar o no sentir que m’ ofego.

griFOLL