Seguidores

jueves, 26 de septiembre de 2013

PROMETEU

Vaig entendre que cada persona era una porta,
que n’ hi havia d’ obertes, de tancades i amb tota mena de cadenats.
La por em va fer menjar la clau i ara la tinc al fetge, clavada
com bec d’ àliga que devora i la vol, la vola i torna.
Només sentia els homes lluny cridar, prǒ no era a mi,
i jo era mut o un nen perdut al bosc de la ciutat dels homes grans.
I vaig entendre més encara: No era a fora. A fora no hi passava res,
tot succeïa a dintre meu. I als trenta dies vaig ser alliberat.
I vaig comprendre que la foscor és un eclipsi a l’ ànima. Quan tot
va ser blanc i era neu, no era fred, era set, a dins, un desig, un anhel,
i quan tot va ser abrusat vaig veure’ m enrogir d’ ebris els ulls,
i dansava al voltant d’ aquella alta foguera sense saber, ignorant-me,
no volent reconèixer el Res que celebrava. Fa deserts, fa móns,
fa oceans. Prǒ hi ha boscos i els arbres fan branques perquè necessiten
saber que no són l’ únic arbre, i ara començo a pensar que potser
sóc un d’ ells perquè creixo en moltes direccions i és com si sentís
que les fulles que corren per terra no fossin totes meves.


griFOLL

No hay comentarios: