Seguidores

miércoles, 23 de octubre de 2013

La terra erma (griFOLL) disculpes al mestre T.S.Eliot.



“El més cruel dels mesos és l'abril”
“Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats”
T.S.Eliot.


La terra erma
(griFOLL)


I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS

Novembre és el temps més cruel, engendra
enyors que s’ enfilen al pit i en desperta malalta
la vida, i els llavis van oblidant la primavera.
Vam viure-hi una vegada, acabava de ploure,
hi havia un gos al jardí i un pont, i de joves,
quan va sortir el sol hi vam anar a fer un cafè,
i la Senyora et va llegir la mà. La Sacerdotessa,
el Mag i el Foll: i les cartes. «La Belladona»,
ens va explicar, «neix allà on ha vessat l’ esperma
el penjat». Què hi diu a la carta en blanc?
Hi hem d’ escriure? Fa por. Més que l’ ouija.
Treu la sensació de llibertat que fa la Bella-
Dona. Llegeixo tota la nit, i a l’ hivern vaig avall.
D’ aquí i d’ allà en prenc imatges, tantes com puc,
i encara no conec res, només la follia, més d’ una.
Vas venir de l’ ombra, però va ser la llum profunda
aquesta que se’ m vas clavar al costat bo.
El vent bufa fresc a la llar,
el meu nen casserrenc, on ets ara?
Buido el mar, dic.


II. UNA PARTIDA D'ESCACS

Tot de marbre amb miralls i Cupidos daurats,
Cupidos amb sexes de tota mena i àngels també, de carn,
de pell, amb ales i sense, penjats, estesos, corbant-se fent arcs,
nus, alegres, jugant, investigant, descobrint, descobrint-se
nous, més vius, cada ala tocada, fent Tiu-Tiu ,Tiu-Tiu i l’ amor
a l’ escala, a la xemeneia sense policromar de l’ estància,
a tot arreu, amb dofí i sense, sense pensar-ho ni escoltar
si el vent s’ enduia els ossos o es covava algun diable
entre els cabells i ho encenia tot, i després enmig de les cendres
la gent hi buscava perles. Les feien servir de queixals. Però al final
« acabem fent les coses que no volem ».
VA QUE JA ÉS HORA
I els nervis corrien per allà, s’ enfilaven pels cossos,
entraven als ulls i es deixaven projectar damunt el mur
desbordat, imatges animades, verdes, taronges,
molt nervioses. I era fabulós.
JA ÉS HORA. I era fabulós. Una cadira, en la qual
sèiem es bellugava com un balancí.
No era la cadira de cap dentista. Les dents brillaven
molt més que les perles. Era respondre, confessar, molt més.
I no era negar-s’ hi, era no tenir res a dir.
Com confessar-se parlant si es pensa en imatges?
VA QUE JA ÉS L’ HORA. TOTHOM FORA.
TOTS A DORMIR, APAGEU EL LLUM, VA
NENS.


III. EL SERMÓ DEL FOC

Res. Silenci.
El riu, de fons, dient contínuament que també marxa.
Els colors fonent-se, barrejant-se fins la terra neta, les arrels
banyant-se fondes.
Closques de nimfa, el pot buit de remeis del xaman,
el petó d’ una fada que no va ser; i selva, aquest és el meu regne.
De sobte una, dues, tretze mans, xiscles, riures, cossos,
trossos de passes voltant, un quart de cama dins un pot de gasosa,
la cuixa del genoll amb gas a mitja tarda i mentre el peix no pica,
al darrera lladrucs humans. Metròpolis.
Jo, egipci endeví entre nou campanades i mil motors, entre vides.
Jo, en l’ hora violeta, vell amb sostenidors i calces, arrugat,
amb pits, voyeur, equilibrista de la vista, en nom de la imaginació
com per haver estat totes les coses i en totes elles.
Jo, que els veig abans de que succeeixi; jo, que callo per cansat.
Ell prova d’ excitar-la i ella l’ aparta i l’ aparta. I jo, l’ egipci! l’ endeví!
Després ella entra en música des del mirall i roda i ja canta.
Sua el riu
vaixells de paper
deriven ui ui
sua el roí poc
ui ui ja no és riu
més enllà de l’ illa dels gossos,
els vaixells de paper
ui ui uè uè
uè uè uè uè  uè uè
ui ui uè uè

Anem amb el vent,
amb la llum blanca que ens daura el destí.

« Carrers trencats i arbres buits,
vaig morir-me anys, mil·lennis de pols i terra que sóc,
no recordo quants n’ he estat.»

« Els meus peus a la selva i el meu cor
sota els peus.»
Cremant, cremant, cremant.

IV. MORT PER L'AIGUA

Flebas, roda d’ aigua.
L’ angunia , el dimoni salat. Fenici,
benaurat tu que remuntes la joventut.

V. ALLÒ QUE VA DIR EL TRO

Després de conèixer l’ espai, els noms, les persones,
una llum, una cosa, una biga de foc dins els ulls, tot
al revés. Un llamp. El llamp.
Aquí no hi ha aigua. Les serps s’ escalfen i bufen,
la pols amaga els rocs i tapa els forats i les grutes,
per això no queden pous, si almenys hi hagués aigua,
però aquí no hi ha res, no hi ha ni el què no hi ha,
tot s’ amaga, no és, es camufla, no forma part de lo real,
s’ escapa, es desdibuixa, lliga els pensaments
i els abrusa i tot desapareix, fins i tot la desaparició.
Tot `passa a la vegada i no passa mai, com ara, així.
A la terra sense aigua. Si almenys hi hagués aigua.
Si no hi hagués imatges, sinó realitats, aigua
que no fos no aigua, si les coses pel sol fet de ser
no creessin el seu oposat i almenys hi hagués aigua:
drip drop drip drop drop drop drop.

Qui és aquest tercer que camina al teu costat?
El veig però no el puc veure, hi és però no hi és.
-El veus? I aquest so, sents aquests so que no calla
i s’ entrebanca pel món i trenca persones i desfigura?
Aquest xerrac que trinxa memòries, histories?
Muntanyes violeta des d’ Atenes fins a Oniría.
“Ciutat Irreal”. “Ciutats Irreals”.

Aitareya: Om.
Brihadâranyaka:
Aitareya: Om.
Nirvâna.

«Nosaltres hem viscut
per això (que) no consta en els obituaris.»


griFOLL
23.10.13

casserrespoblepoema

No hay comentarios: