“Y pensábamos en esa cosa increíble que habíamos
leído, que un pez solo en una pecera se entristece y entonces basta ponerle un
espejo y el pez vuelve a estar contento”
Julio Cortázar
NECESSITO
No mirant-s’ hi, glops de llum que ens embussin l’ esperit, que som carn de
sol, necessitats...que podem dar la casa però no la caixa toràcica. Necessitem,
hem rebut del no-res i d’ altres bandes més fosques n’ han pres, i n’ hem vist
a venir pels mil llocs i no hem sagnat fins la penúltima. I per necessitat ens
l’ hem jugat, perdut , la ballem i, tocant arreu no hi toquem. No, si et plau
que et plagui! No hi toquis mai! Necessita i no busquis. Tot cau, però no se’ m
creguis. Creu-te els colors, les olors que evoquen vides passades i per venir,
palpa amb desfici el present, com una cuixa untada, una veu que es rebolca per
tot el cos ressonant, fent-te l’ eco, presència fonda en el vent que et xiula
en secret què has de fer quan no hi ha més veu...és quan hi ha la més certa. Llepa.
Ens rellepa les nuques...
Necessitats, sent, deixa-les fer, les salvatges amants sota la capa de
mentides amb la qual t’ han folrat. Respira, amb ànsia, fes volar aquest fred
que és fum quan surt, ja no ho veus? Doncs crida’ l! Crida’ l! Ara! Ho
necessites. Ho necessites més que tot, perquè ara és ara i el què estàs
llegint, una senyal, el permís: crida, ja veuràs...Si ho fas, abolim el temps,
que ara que és ara jo també crido, respiro amb ànsies, necessito, sagno, m’
encenc i m’ apago, espetego, rebufo, trec fum quan fa fred, i t’ hi necessito.
I necessito por per a moure’ m, i comprensions impossibles, tendresa, i que
m’ agafis, i aigua, i que m’ ignoris la ferida, només hi és. Vaig lluitar al
bàndol dels desertors...Penso, i el que més necessito és que em necessitis. No,
no penso, necessito i prou, com l’ herba beu aigua i el peix diu amunt, com
roda la volta de totes les coses, com tot movent-se sempre, com res ( que no
existeix!), com caure a les trampes, caure a les nafres, vull curar, vull
curar-te, curar-les, i sóc rodamón, i el món el tinc a dins, i te’ l porto, és
per a tu, sóc jo, tu. Necessito no ser meu del tot, allunyar-me de mi, dir-te a
tu, proclamar-te, reclamar-me, que no tinguem pèls a la llengua sinó són de l’
altre...compartir sense partir, arribar a necessitar-nos. Si arribem a
necessitar-nos, què serem? ...Necessitats...És igual...
Necessito onades de riures, aurores boreals en mil dimensions, meridians
sense mesura ni límits, torxes als ulls de la gent, petons, sexe a dojo i pels
descosits, contra l’ angoixa, la fosca, i perquè és un do sempre poc explotat,
i perquè si es barreja amb amor perd el nom. I necessito embriagar-me de ser,
de veure-hi, de veure’ t, de no veure’ t i saber-te, de sentir-hi, de sentir
que cada cosa passa perquè duu un secret que, descobert, ens indica on fer la següent
patinada. Necessito un far. Vinc nedant pels mars de la nit, sóc el dofí que
sempre en beu més.
I necessito equivocar-me, que és el què és més meu , els errors, copiar ho
fan tots. Els meus morats són originals, no de sèrie. Equivocar-me,
despentinar-me l’ alegria, no caure en cap etiqueta, comunicar-me, que els déus
despengin el telèfon, que la mort es mori, que tu neixis, que ho vagis fer.
Gràcies per haver nascut. Necessitava dir-t’ ho. Sí, a tu.
Tonta Ment:
griFOLL
17.2.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario