Helen Levitt
He buscat sota la
neu la terra de quan érem xics, i bull.
He plorat pels
ulls que m’ han estat, m’ he endevinat,
em tinc a mi, i
ara camino amb tot, i bull: ho he endevinat.
Els peus són les
ales de tots, som plomes...ha plogut, i surt
el sol que ens
allarga la tarda com quan érem xics, i vull.
He descobert les
ales perquè t’ he vist volar del niu, cucut.
He des-sabut la
mort no per cap astre, pels sostres enfilats
penjant-hi com un
rat-penat sense radar a veure què, confiat.
He traficat amb
amor, despullat santes, fugit de tants, acollonit
com una guilla:
gens. He tret el cap per la finestra, les arrels
pel tubu d’
escape; la ràbia me l’ han comissat, i les tiquismicades
també. He llençat les sabates al cap del coronel, i
la pistola
als seus peus, no
l’ he tocat amb els dits que tinc per estimar,
però l’ he xutada
descalç perquè ell va calçat. No s’ ha acabat la música.
Ho he endevinat. He
descobert sota el dolor que ha de venir
que no vindrà,
cucut. He buscat al calaix del pa que n’ hi ha
per cada dia si
cadascú es menja el seu i no ens fotem el de demà.
No he fet les
maletes perquè no sóc sastre, jo les he dibuixat
perquè tinc un
llapis més petit i tampoc me les enduc perquè
jo el que faig és
tornar, i torno sol com un mussol, però
mira quins ulls:
han vist de tot i encara més n’ hi cap. Ho he
endevinat. I vull.
griFOLL
24.02.2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario