Seguidores

martes, 14 de abril de 2015

GOLDEN ACAPULCO (EL POEMA QUE DURA TOTA LA NIT) - griFOLL



GOLDEN ACAPULCO
(EL POEMA QUE DURA TOTA LA NIT)



T’ escriuré un poema que duri tota la nit – amb el llapis al bosc – la música que fas al dins de les  ginestes, parlaré del laberint on ens trobem les veus que encara hi criem, diré de tu que el món, l’ origen, t’ imita. Faré sortir a ballar la sang dessobre la tardor, per baròmetres si cal, i fins que t’ obrin els panys de l’ estiu quan t’ hi trobis en tots i els hiverns siguin nous. T’ escriuré les estacions nocturnes de Tanzània  a Grenlàndia, les constel·lacions piga a piga, les persones que estimes al teu costat. Alçaré les mans fins dalt de tot i viatjarem. La nit serà un viatge. Aixecarem polsos i pols pels camins de les mil i una nits. Enfilarem teranyines, carenes, pels cims de la nit que els anys a l’ esperit hi ressona qui som, els valents. No ens hem equivocat, escriurem amb la veu, farem foc, encendrem les paraules que siguin de sofre i carbó, direm cel, set, ara, cert, igual, pa, boca, granota, peücs, matalàs, llibre, persiana, ràdio, cendrer, cirerer. I les encertarem totes. Melic, coliflor. T’ escriuré un poema que em diguis tota la nit, no ens direm qui hem de ser, tampoc hi haurà lloc: serem a tot arreu; l’ enigma és tendre com un gira-sol dormint-hi a dins i rodalies. Amor, coliflor.

T’escriuré un poema com un llangardaix, una fera de colors que sempre riu, diré riu i serem peixos, peixerem les arrels, no ens arrelarem, meandres enllà fins l’ Atlàntida, primera parada: no pararem. Segona: baixarem més endintre del gir, farem remolins de mercuri que prenguin  la febre d’ anar-hi a ballar fins a dins, i no doldrà, serà com nedar. Cendrer. Cirerer.

Farem l’ animal a imatge i semblança de l’ animalitat que ens entrena i no ens deixa domesticar, abellerol,  teixó, poesia animada de circ i la vertical, la dels equilibristes desequilibrats. Cucut.

M’ escriuràs una nit que no càpiga al cel, una llum que travessi els estels, un camí de botons fins la panxa del bou, un voltar-hi per sobre com dos voltors, dos alats dissenyats per viure fins les darreres conseqüències, fins les primeres inconsciències, sense ciències que no siguin naturals, naturalment.  
Em diràs una veu, i veuré que et puc dir. Et diré que no paris de dir-me. Ens direm sense frens. Desfrenarem les paraules, els noms fins que ens estimbin a la costa que encara ens ha d’ acostar més. Farem coses amb els cossos, cossos amb les formes, formes amb el temps que no escoltarem, l’ inventarem a mesura que ens n’ anem nodrint, naturalment.

No caldrà passaport. Passarem pel dret, farem sort i en tindrem de la bona per haver-la fet natural, naturalment. Insistirem en aquest punt de la nit: no hi haurà cap estel fosforescent artificiosament. Picarem de mans i no ens hi agafarem els dits, les mans sí, totes cinc. Com hi ha móns! Cucuts i molts, com hi ha amor perquè el fem. Ara el fem, demà ens l’ emprovem. Posarem la música que fas al dins de les ginestes.

T’ escriuré pedretes a la finestra, cors a les escorces, mel al pintallavis, llavis als petons, petons pels descosits, agulla i fil. M’ escriuràs verdums de la postura, posarem una tempesta al cel que ens ruixi fins les botes que ja haurem perdut. El terra es mourà, ja ho sentirem a saltar quan caiguin totes les fulles dels arbres perquè ens prosseguim escrivint el poema que ens duri tota la nit.
M’ escriuràs que t’ escric, t’ escriuré que m’ escrius –amb el llapis al bosc–, no hi haurà pecat que se’ ns resisteixi, mort que no ressusciti, veritat que caigui en mentida, mentida que es posi de moda, moda vaquera, vaques vestides d’ anunci de llet, llet podrida ni puré per sopar. Bucadillu de llumillu i unes rondes per l’ univers, versos arreu, Reus al Tarragonès, Barna al Barcelonès i terra a l’ Havana, puros de marihuana i no voldrem guanys si ens en fan una peli d’ amor d’ allò més comercial, la cursileria també cal, la calcem els valents, no? – la Font del Balç és del Berguedà, però hi pot anar tothom, per això hi passarem –

T’ escriuré més deliris quan arribem, ara no em queda paper, piparem dels aires del cel, saludarem a la orquestra, no dispararem al pianista, al psiquiatra sí; beurem a galet fent titi-us a veure qui pot més, i podrem.  Sense pressa, fins que s’ aixequi la dona de la Plana de l’ Om o a la Ben Plantada li pengin els mugrons, es veu des Que era alt ( + esc). Vull dir que t’ escriuré un poema llarg perquè et duri tota la nit. Ja ho he dit? Ja ho he dit. Ha costat però ho he fet.
M’ escriuràs que ha costat, però ho has fet, llavors el direm fent baixes les veus que no estem donats d’ alta d’ enlloc sinó és natural, naturalment. Fet. Coliflor. Seurem lluny de l’ absència, no ens abstindrem de res: Melic. Cucut. Llogarem un patinet. Serà un deliri aquest poema que t’ escric, aquesta nit que em descrius, serà un deliri dels bons, ja veuràs.

I veurem que sí, que dura tota la nit, i que ara que ja ens l’ hem escrit ho haurem de celebrar fent-hi dia, i ens inscriurem a viure al dia, al present més present que s’ hagi presentat mai, no cal en públic, escriurem en púbic, o en moltes d’ altres llengües ho celebrarem, com els indis que surten del poema de l’ altra llibreta, el dels sioux, i la foguera serà alta, i la boira serà alta, i l’ alegria serà alta, i el dia serà l’ únic, i els únics serem tots, i tots serem nosaltres, i nosaltres sentirem vida.

Per això escriurem aquest poema de les 25 hores, fins que caiguin les agulles de tots els rellotges, de totes les males xeringues, de tots els tocadiscos que posen discos del Sinatra, de totes les veus que s’ alcen i no diuen res, de tots els resos que són precs i no reben resposta, de totes les respostes que no troben la seva pregunta, de totes les preguntes que ho són per curioses, per la curiositat que ens pertany, per sortir dels paranys que ens hi posen, per posar perquè som l’ hòstia, per l’ hòstia que no ens fotrem, per les fotos que farem durant el dia més llarg del món, pel dia del dia a dia que els dia a dies ho deixin de ser, pels essers que serem, pels serenos que ens acompanyaran a casa, per ser a casa sense saben on parem, sense parar com un parlar inacabable que és la veu del poema que dura tota la nit i tot el dia. Melic. Amor. Cucut. El nostre.  


griFOLL
abril del 2015

casserrespoblepoema

No hay comentarios: