SI JO FOS L’ ALEGRIA, PLORARIA
A vegades, d’
amagat dels grans, els petits coneixem l’ alegria.
I l’ alegria ens
ensenya a vessar-la, vol esquitxar a
tothom l’ alegria.
Així, decidim no
amagar-nos més i riure de cara als sorruts;
i per fi entenem
que són sorruts perquè els hi falta alegria...
Va passant de
generació en generació amb comptagotes.
Riu per sota de les
taules, corre pels racons com unes
pessigolles
en llibertat
incondicional, rebota al pit dels homes per niar,
posa els ous a
les conques dels ulls dels gilipolles perquè ressuscitin
i no, més de la
meitat se’ n van per les rames primeres que enxampen
i troben el nord;
l’ alegria sempre el perd, ho perd tot menys l’ alegria.
A vegades ens tornem
a amagar dels grans perquè coneixem l’ alegria
i l’ alegria ens
ensenya que hi ha gent al·lèrgica a la vida, i ens n’ oblidem
entre les llums
mateixes de sempre, entre els ulls famèlics d’ alegria
de sempre, i ens
hi submergim fins al fondo, l’ amor ens espera
rient com una
ratapinyada amb tots els radars enfocant fora caverna.
Em sembla que hi podríem
ser tots. I l’ alegria se n’ alegraria.
griFOLL
maig del 2015
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario