Seguidores

domingo, 24 de enero de 2016

L’ IMPACTE



L’ IMPACTE

He sigut el foc; de sota l’ aigua,
fet de fang, la terra que hi batega,
estic volat, em clavo núvols, rams.
L’ amor no m’ ha sortit del tinter,
l’ era i l’ és. I sóc. Les he fet totes,
les he deixat de fer, les cinc de la tarda,
les tres de la nit, el diluvi, els deserts,
la follia, la meva i la nostra i la seva
i la teva. Menjar pels ocells. Som humans.
Jo els he estat tots, els he estimat, odiat,
parit, matat, ressuscitat, ressuscitat fins
al poema, el poema darrer del que duu
les escales i no les monedes, que puja
als boscos, torna a la molsa, fura, salamandra,
alè congelat que tot ho retén, no encerto però
salta, salto, saltat, hem saltat pels barrancs,
nens feliços, roba-conyacs, empaita-gats.
Nens-nens, amb infantesa que mai s’ ha acabat.
Tants sembla que no han entès el mateix.
Tot és limitat i infinit, ho fem, som creadors,
formem part de la creació, col·laborem.
El vent que fem fa rodar planetes arreu.
Jo hi he estat, tu també, tots som el mateix.
Al principi i al final, que dóna la volta
-per entendre’ns-  i no hi ha enemic i no-amat,
que u cap a u, mirall, des que no n’ hi ha.
Patim, i què? Som xics, hem de créixer,
les baldufes hi som per donar voltes,
estem aprenent a ser-nos imprevistos
fins que ens agradin les pròpies sorpreses,
és un joc, estem aprenent a jugar.
Del corb a la flor que brama igual però
l’ escoltem pels ulls i no sentim com sona,
sempre mesurem i res és mesurable. Jo,
ego, vaig caure en un carcassa una vegada,
model i sèrie, mascara afolcada, com tots els altres,
ja m’ entens, ets jo. Ens hem perdut tantes voltes
que tornar a girar mareja, però som el vertigen,
recordes? Pren aquest impuls i vola com vols, ara.
Som un cementiri que ens empaita, sempre,
n’ hi ha de moltes menes, hi ha tants tipus
de rellotges com pallers a les agulles
al món que ens contrària, repunta, repunta.
Som tu, jo de mi, nosaltres de sempre, aquí,
res i tot, l’ ara, la causa, no passa res, tot va bé.
Dorm sense por. « No ajustis la porta...»
T’ estimo.


griFOLL

viernes, 22 de enero de 2016

AVUI TAMBÉ ( i són les 0:33)

Roberto-Bolaño-fumándose-un-puchito-♥-


AVUI TAMBÉ
( i són les 0:33)


Com deia el Bolaño, jo també, fins i tot en els dies més cabrons de la meva vida, he estat, ni que sigui  un sol instant, feliç.



griFOLL

BRILLAR




BRILLAR


Brillar,
com cuques de llum entrant en la foscor,
que cremi la por a no ser vist,
un sol misto contradiu totes les nits.
Brillar,
com gotes de plata d’ una boca a l’ altra,
ofegar-se on diu que s’ ofeguen les paraules,
un sol petó contradiu tot l’ odi del món.
Brillar,
com la pell de l’ estiu a la riera
s’ estén sota el sol a eixugar-se de mort,
una sola imatge li dóna vida al poema.



griFOLL

LES BOGES



LES BOGES

Ni puta idea de viure, d’ ésser humà,
d’ entendre alguna cosa...però tornaria
a triar-me fràgil, ignorant, i amb totes
les eines per arribar a ser persona
sense saber com s’ arriba a tal cosa
ni de què serveix si no és per formar-ne part,
no del ramat, parlo de les ovelles esgarriades,
anades, les boges, mal vistes, marginades, les soles,
per a mi, les millors persones del món: les perdudes.
Són les que m’ estimo, les que no s’ adapten
a cap majoria, les que encara es fan preguntes,
les que no es conformen, les que volen
conèixer el llop. Curioses.


griFOLL

jueves, 21 de enero de 2016

UNA VEGADA




UNA VEGADA


Vestida d’ aigua, era de nit,
venies de la vida pel camí que la convoca,
a convidar-m’ hi. Jo volia ser granota,
per més concretar, la teva.
Me’ n recordo com vam fer xisclar les canyes,
de la teva cabellera amiga de les algues,
de les algues que vam cargolar per fer-hi niu,
del nostre niu, un poema en moviment
vessant d’ amor pels rius. Jo encara hi sóc.
Tu encara l’ inaugures. I si no ens n’ anem
amb els rellotges, i si el calendari no ens esborra
és perquè vam ser certs, ens vam deixar emportar
fins a alta mar a ser de veres. Vam esdevenir
de primer peixos, ja després meduses, pops, corall...
Ho vam ser tot una vegada sota l’ aigua.
Ens dèiem les bombolles, salàvem les hores,
conduíem la lluna, ens llepàvem els polsos,
tombàvem les ones, però sobretot
ens miràvem, no podíem parar d’ estimar-nos.
Els tentacles feien roda i res era sec, les esponges,
els sexes, les estrelles, els cavallets, l’ univers...
A vegades, no cal que plogui, vull dir sempre,
encara sóc allà, lluny de totes les coses,
més a prop impossible, i ens veig tornant a ser joves,
ingenus, cursis com aquest poema, plens d’ il·lusions
i de mentides que no ho eren. Llavors, dels ulls
me’ n surt aigua salada. Ploro oceànimicament...


griFOLL

miércoles, 20 de enero de 2016

TEMPTACIÓ



TEMPTACIÓ

No et rendeixis mai.
Mai no existeix i la Rendició
sempre acaba rendint-se
a ella mateixa; llavors, tornar,
costa el triple. Així que
no et rendeixis,  ni que sigui
per la mandra que fa després
tornar a desrendir-se.


griFOLL

AQUELL QUE SEMPRE HI ÉS



AQUELL QUE SEMPRE HI ÉS

No tinc mida,
no tinc futur,
no tinc il·lusions,
no tinc esperances,
no tinc fe,
no tinc records.
Sóc el Present.


griFOLL

L’ ARBRE-FAR




L’ ARBRE-FAR


Tu, et segueixen les paraules
com formigues, com si fossis una pinya,
com si haguessis caigut d’ un arbre molt alt
d’ un bosc molt amagat, d’ un amagatall
on amagar-te els talls;  la vida i fer els pinyons
t’ ha esgarrinxat les tripes i has callat
perquè la flora t’ ha enganyat fent dir
de no tornar-te a fer les primaveres.
Tu, i no sé com, però per la plata
de les gotes en l’ aurora, desemboques.
I per les molses, plores. M’ he perdut nits
que me les he guanyades esperant-te
a l’ arbre-far que ens resumeixi en dues boques,
veus i versos de saliva, dir-nos, rellepar-nos
les ferides, obrir-nos com dues gotes
que es tanquen en una i arriben al mar
i la naden plegats...perquè tu i jo no som d’ aquí,
som peixos.




griFOLL

sábado, 9 de enero de 2016

QUE NO ME N’ OBLIDI



QUE NO ME N’ OBLIDI

el
món
és
ple
de
persones
precioses



griFOLL

PIRATA



PIRATA

Aquesta vegada no m’ he maltractat. M’ he estimat.
Fent-ho, com per art de màgia,  
he descobert – heu vingut!–  tota la gent que m’ estima.
«Hi sou. Us sento. Jo també us estimo».
Tinc la sensació d’ haver descobert el tresor.


griFOLL

BOJOS



BOJOS

Tu i jo podem estar molt bojos,
però no ens assemblem en res.
Tu culpes i jo em sento culpable.
Tu espies i jo em sento espiat.
Tu piques i jo vaig ple d’ òsties...
T’ assembles més als no-bojos.



griFOLL

jueves, 7 de enero de 2016

REBEL·LIÓ







Rebel·lió és atrevir-se a ser un trèvol de quatre fulles.




griFOLL

LA CASA DEL BOSC



LA CASA DEL BOSC

A la casa del bosc un vers teu
fa la casa del bosc on jo visc.
Obres la boca i et dic.
Ets plena de portes
i em deixes les claus
al forat del melic
on s’ hi banyen les veus
dels nostres ancestres,
només les sentim tu i jo
perquè som a dins.
Sabem d’ on. No com dir-ho.



griFOLL

...

Ni un esquitx. La veritat no sigui dita, s’ escola,
grunyiria el silenci (...)  pressió de no poder dir cap nom
que no mati la cosa.


griFOLL

lunes, 4 de enero de 2016

EL POETA DOLENT


EL POETA DOLENT

M’ hagués agradat ser poeta.  No dic viure poèticament, viure poèticament ho faig.
M’ hagués agradat ser poeta. No per sentir la poesia, la poesia la sento... No sé si sento res més.
M’ hagués agradat ser poeta per poder traspassar-la a l’ altre – la que dic que sento – perquè també la senti. Compartir-la.
Si es tracta d’ escriure, m’ hagués agradat escriure un bon poema. Desgraciadament em sembla que no sé fer res més que escriure malament ( o pintar, dibuixar, etc..., però malament). Al Bolaño li agradaven els “poetes dolents”. A vegades xerrem amb el Bolaño ( i amb tants d’ altres). Hi xerro molt amb els morts, la casa n’ està plena.
També xerro amb vius ( quan no hi són –almenys físicament– ); els hi escric poemes dolents. A elles més que a ells...
A les persones. Ho he provat TOT per acostar-me a les persones (alcohol, drogues, psiquiatres, etc...). És on més poesia hi ha, en les persones. No hi ha res que m’ agradi més que les persones. Les de veritat, que són poques però n’ hi ha moltes.
Escriure. Escriure és un vici. No puc parar. I vull. És com no saber tocar un instrument i no parar de fotre-li cops. Això és el que faig: soroll. Deu ser tot el soroll que tinc dins el cap.
Hauria d’ haver servit d’ alguna cosa. Escriure, dic. Per petita que fos, mitjanament intel·ligible, que despertés algun sentit; una combinació exacte de paraules que coincidís amb algun joc d’ astres que tingués la capacitat d’alterar a algú. Alquímies!
Tota la vida que “les màgies” se m’ han endut. He après màgia; literatura, no. I m’ estimo la literatura, però no vaig arribar mai a anar a cap classe que s’ anomenés així (...). Jo robava llibres, de ciències ocultes, de parapsicologia... em feia moltes preguntes. Sóc una greu acumulació de preguntes. També robava revistes porno i encara no sé si he entès res, ni d’ una cosa ni de l’ altra. No, no he entès res de la vida. Continuo fent-me preguntes i escrivint malament. Potser perquè sempre sóc al “paradís” o a l’ “infern”, mai m’ he avorrit. A l’ “infern” escric més, això sí.
Escric ( malament) en deu, quinze o més llibretes a la vegada. Corren per casa. Entre la merda. Jo, el poeta dolent, formo part de la merda. El silenci em mata. No sé si sóc jo el que escriu el què escric, doncs sóc un “clàssic”, encara escric en blanc i negre. Sóc el clàssic “poeta dolent”.


griFOLL

viernes, 1 de enero de 2016

DIC LA VIDA



DIC LA VIDA


 Dic la vida, sense impossibles, que no inclou la mort:
Dic l’ instant, dic el gest, dic l’espai, dic l’ amor.
Dic la vida viva com un gall de pólvora xisclant en roig i verd
al dematí:  Quiquiripum! Quiquiripam!
Dic la bellesa constant que ens perdem de tant mirar-la
amb mirada amargant: Aquestes rodones grogues a la paret
no són taques, són espectres de llimones del més enllà
que t’ han vingut a dir “Va!”
Dic la vida perquè en ella hi ets tu, hi sou vosaltres, valentes
i ferms. Dic mots inventats, te’ ls poso per barret i quan saltes
ets una pluja d’ idees. Riem.
Dic la vida del revés i del dret, cap per avall, fent fressa, tendre,
encesa, barroera, pastifa, saltant. Dic la vida, ja ho he dit,
si voleu mort aneu a veure el capellà, que aquí
hi ha mirades que ressusciten, orgasmes que cauen dels pins,
orenetes a l’ estiu i primavera als hiverns, màgia sense trucs
i trucs de màgia com poemes inexplicables, bestials.
Dic la vida que no la mata ni déu existint. No em deixo el plor,
però posa’ n un altre d’ aquests de riure que em saben millor.
Dic l’ alegria, que vagi pels vasos comunicants, que n’ anem mancats,
de somriures, de besos, d’ abraçades, de consols, de llibertats, de sentir
sentint de veritat. Dic la vida insistint. No callo. Dic la vida, la dic,
no me’ n sé estar, la vida que no inclou la mort: L’ instant.
Jo sóc el gall de les aurores boreals: Qui quiri aquí, qui quiri,
allà.



griFOLL

TE LES TENS




De mica en mica tot va de pressa de pressa,
fuig dues vegades el més lent, camí que esculls,
corriola que t’ eixuga pels racons. A dues passes
d’ aquí, caus tres cops. Te les tens amb la mort
i amb la vida que està que no pots. Però et miro
i lo més salvatge: somrius.




griFOLL

TEMPERATURES




TEMPERATURES


a vegades
dos calfreds
fan un foc
(quan això passa
t’ has de cremar)



griFOLL