Seguidores

domingo, 21 de agosto de 2016

PORTA



No me’ n vaig anar jo, si vaig marxar és perquè tu ja no hi eres.



griFOLL

TU ET PERTANYS




TU ET PERTANYS


Tu et pertanys.
Tu que amb mans de lira i veu que entela
surts de tu a repartir-te sent poesia sola, nua.
Tu que sents el dol però li somrius a l’ altre
perquè saps que també el sent.
Tu que hi tornes cada dia sense forces per tornar-hi.
Tu que encara jugues, que tremoles però t’ hi enfiles.
Tu que et mires per fora mentre per dins sempre millores.
Tu que dius el què et penses que no saps dir sense dir-ho.
Tu que sents pors incomunicables i t’ hi comuniques
perquè a tu no et tomben; vols, i sense ales les sobrevoles.
Tu, tu que et pertanys
i et dónes als demés per pertànyer-te més i donar més,
que ets com un cercle viciós de trèvols de quatre fulles
que regales: un penjoll d’ amor; has de saber que mai no falles.
Tu.Gràcies a persones com tu, una de cada mil tres-centes vint-i-quatre,
el món encara gira, la lluna encara és blava, el sol escalfa,
hi ha altre gent com tu a qui li encomanes
la meravella més desmeravellada: ser tu en una societat
de maniquins faltats de causa. No deixis de ser tu
la conseqüència, de fer filigranes, d’ apostar
pels qui no tenen cartes, perquè et pertanys
i t’ has escollit humana. Gràcies.


griFOLL

sábado, 20 de agosto de 2016

DILATES VELES




DILATES VELES

Les coses no han de ser ben fetes,
s’ han de fer amb amor, amor
com ara aquest que tu desplegues,
que dilates veles, venes i bategues
i t’ hi endinses amb la mateixa innocència
que tots els principis que defenses, sense fins
ni finors, per la vena, a l’ arteria, en directe.
Tothom té la seva droga: tu estimes.
Estimes, i per posar-te en perill les perennes,
no caduques; ho fas bé, com un seny quan es perd
o una timba ( que no sé què és) quan esculls
que begui tothom i es celebri la vida
sense cap altre motiu que estar vius
i poder compartir-la.


griFOLL

miércoles, 17 de agosto de 2016

LA CARTA






Tota la vida he provat de dir alguna cosa que servís, no que fos bona, sinó que per alguna estranyíssima casualitat arribés, no sé com, a les teves mans. Ja em serveix. Ara hi és. L’ ampolla del nàufrag ha arribat al millor port que mai s’ hagués imaginat. Gràcies per obrir-la i llegir-me. No t’ imagines el bé que em fas. Jo estic aquí, sol, fa segles, a l’ illa del tresor sense tresor. Tu també deus tenir la teva illa, la teva solitud, el teu tresor sense tresor ( et puc abraçar molt fort?); i baixes cada dia a la platja esperant que arribi un missatge, un senyal; i que no sigui un altre miratge. No deixis que els miratges, quan s’ esfumen, et facin creure que un dia no ho faran. Avui no ho han fet, no llegeixes mentides, llegeixes la meva única veritat, que ve a ser, més o menys, com la de tots, però jo no l’ amago, ja no. Com tu. És per això que ens comuniquem.
Sóc una persona, una insignificant personeta que habita per un brevíssim espai de temps en aquest planeta; una personeta entre milions de mons farcits de personetes amb tot de més de mons a dins que van a donar a l’ infinit. L’ infinit és allò que sentim a vegades, aquella sensació que és com una barreja de vertigen amb bellesa extrema i por de no poder-ho suportar. Hi ha gent que no el sent mai l’ infinit, jo sé que tu sí, que, a vegades, un raig de llum travessa una gota de pluja, olores la nit o et despertes somniant que la gravetat ha deixat de funcionar i el sents; el sents i no saps què sentir. Jo tampoc; a mi tampoc em cap enlloc. No sé per què ens van posar cadascun en una illa diferent. Sentir l’ infinit junts podria ser només allò que és bell; potser sí que és el com i no el què. I agafats. Sentir-lo molt agafats.
Si t’ ho mires des d’ un tros amunt, dues personetes insignificants o d’ una en una...la diferència; mira com s’ acosten, quan és miren, quan es veuen i es deixen veure de veritat. Mira quan s’ abracen, mira com ho fan.  Dues personetes entre milions de personetes cadascuna d’ ella sola a la seva illa que ara s’ estan trobant, es descobreixen, somriuen, flipen, es diria que han inventat la felicitat. I ho han fet, ho estem fent, perquè la felicitat és com una pilota de tenis, va i ve d’ una raqueta a l’ altre, han de ser dos com a mínim perquè existeixi. Hi ha qui hi juga sol amb una paret, sí, hi ha tantíssima gent que s’ enganya per por. És trist, la por acaba sent trista, acaba sent tristesa sense ni por: buidor.
Però és aquí. Aquí, quan ens trobem dos entre milions d’ anys i gents, quan comencem de veritat a viure, quan contradiem la solitud, quan compartim tot allò que hem experimentat i som, quan ens mostrem amb més ganes de veure-hi que d’ ésser vist, quan els egos es confonen i acaben per fondre’ s fins desaparèixer, quan sentim a dins els pits que existim i som existits, amb tot i cada conseqüència amb cura. Sents que és com estar a dins i a fora de nosaltres? Jo també. És la sensació més agradable del món i ningú s’ hi ha fixat. No rebutjar-nos, al contrari, celebrar-nos el miracle per haver-lo sabut veure i creure en ell, per no haver-nos rendit i tirar cada dia ampolles amb cartes i poemes al mar, per haver estat del cantó de la màgia, de les causalitats, de les serendipies, de les impossibilitats que mai ho són si no desistim.
Em pregunto per què hi ha tanta gent a la seva illa desconfiant dels nàufrags de les illes properes, per què s’ escapen amb trossos de mar de mentida de la seva essència, per què s’ escapen d’ ells mateixos amb un tros de terra que pretenen sempre fer més gran que els de la vora. Em pregunto per què no s’ estimen en comptes de competir. Què ens han fet i qui i per què? I per què alguns hem escollit no jugar a la mentida i els demés sí? Quina cosa fa que haguem cregut en nosaltres? «Nosaltres», somrius. Els valents som els més covards i els covards som els més valents. Tot és al revés de com ho vam aprendre; és que ja ho sabíem. Abans de néixer ja ho sabíem. Ho havíem oblidat perquè aquest món no té memòria. Els humans la van abolir per poder repetir els mateixos errors, errors que pels uns eren pitjor, més error: aprofitar-se dels demés, fer escales de valors, diferenciar en comptes d’ igualar...cercaven la felicitat també, mai més lluny d’ on s’ ha trobat. Encara ho fan. I és aquí, a les nostres mans, les nostres mans que podrien ser les de tots si es paressin a sentir i no a pensar pensaments que ni tan sols són d’ ells; han heretat fa totes les generacions l’ error primigeni, creure’ s al cregut, provar-lo d’ imitar. La seva ràbia també és por, tristesa finalment acumulada entre barrots de carn amb sentiments desorientats.
I diu que tots ens morirem. I més mentides per l’ estil. Si fossin aquí, si de veritat quan son amb l’ altre fossin ells i permetessin a l’ altre ser l’ altre, comprendrien la relació que té l’ amor amb el temps: cap. Aquest darrer no existeix. Fins i tot se’ ls hi ha demostrat científicament, però ells, emparrats. Del temps també n’ han fet un negoci perquè l’ illa els hi creixi. Per què no han volgut conèixer l’ amor si és arreu? Com pot un ésser viu témer l’ amor si és d’ on prové, on és i a on va? Com pot un ésser de vida témer la vida? Com pot algú tenir por d’ ell mateix? Tristesa.
Però nosaltres continuarem tirant ampolles amb el nostre missatge a dins, i arribaran, un dia arribaran. Provarem de dir tota la vida alguna cosa que serveixi, que arribi a les mans d’ algú. Com aquesta. Junts tirarem el doble d’ ampolles.


griFOLL

EM DESCOBRES?




Patti Smith



“ People have the power”
Patti Smith

EM DESCOBRES?
( les faltes d’ ortografia són de propina)

Si diguéssim el què sentim
i no el què pensem que s’ ha de pensar
pel què poden pensar que sentim.
Si fóssim de veritat allò que som
i no això que se suposa que hem de ser
per semblar que som allò que ni existeix
i tots empaitem voler ser.
Si no ens enganyéssim amb idees prefabricades
i les fabriquéssim nosaltres fent caldo
de records amb conseqüències, d’ experiències
amb sorpresa, d’ intuïcions que mai la caguen.
Si ens deixéssim ser, tan sols, senzillament,
com tots els éssers es deixen; cap arbre
vol ser la pedra, cap foc, l’ aigua, l’ abella
és l’ abella i la mel ve d’ aquí: de ser-se.
Si deixéssim de cercar-nos i ens miréssim.
Si deixéssim de comparar-nos i ens defenséssim
els altres als uns i viceversa .
Què passaria si fóssim?
Si com les feres féssim l’ amor allà a on ens trobéssim
o ens queixaléssim?
Què passaria si com la rosa i el lliri ens mostréssim
amb la nostra màxima bellesa?
Què passaria si cridéssim quan l’ udol ens dol a dintre,
quan tot això que ens callem sortís? Qui seriem?
Si fóssim qui som, qui seriem de veres?
I que faríem? Com actuaríem? Ens assemblaríem
a aquesta farsa que ens tenen muntada a la closca
i que, amb tota l’ intenció de desfer-nos-en, ens empresona?
Sense indicis de memòria, instint i en sobra. Cop d’ ala i vola.
Si comprenguéssim que no hi ha res a resoldre
abans de que volent resoldre res ho espatlléssim tot,
si, com qui diu, comencéssim de nou, i no se’ ns acudís
el mateix acudit que ens ha dut fins aquesta poca gracia,
quin somni que no ho seria? l’ has somiat alguna vegada?
Si ens despulléssim les ànimes, allò que més dol,
allò més profund, secret a secret, falòrnia a falòrnia.
No hem fet res, som humans, ens hem equivocat,
tots hem comès errors de l’ alçada d’ un campanar,
però quan hi ha d’ un campanar a la lluna? no tenim
cap culpa, són tan ínfimes, ens fem més mal que tot
el que ens pensem que hem fet. I si la culpa ni existeix?
Si fóssim de veritat això que som sense amagar ni polir
sabríem que no existeix, l’ hem inventada.
Vull dir, i sí abans de morir visquéssim?
Si ens deixéssim envelar pel què sentim
d’ una puta vegada i per totes , sense pensar. Pensar?
Ens ho pensem que pensem, una altra mentida al cabàs.
No pensem. Som éssers d’ intuïció i sentiment; vius, lliures.
Si fóssim qui som no hi hauria contradicció, ni dicció potser;
si fóssim de veritat, sense que ens calguessin cures
per a cap malaltia, no emmalaltiríem, una altra mentida
que ens cobren pel davant i pel darrera.
Religions? Política? Futbol? Filosofia? Feina? Països?
Governs? Hamburgueses? Drogues sintètiques? Teràpies
alternatives ( a quina?) a mida, desastre i companyia,
deures, psiquiatries, policies, jutges, botigues, bombes,
aplicacions en tres dimensions, mascotes de peixera,
toros a la plaça, ovelles rere ovelles, pobres entre reixes,
rics fent la berbena, poetes sota els ponts, tetes amagades,
sexes disfressats, petons de Hollywood, crispetes
que fan soroll i no et deixen sentir la pel·lícula de la teva vida.
Si recordéssim el què sentim, si poguéssim arribar
aquí a on som, una mica de pell més endins, amb amor,
sense por, sense presses, ens en sortiríem. Recordaríem
qui som i del record d’ haver-nos’ en estat n’ aprendríem.
Faríem tot allò que no vam gosar fer quan no érem,
totes les bogeries que no ho eren, tots els petons
que no vam robar, totes les abraçades sens braços,
tots els “ t’ estimo” sense ganes, tota la fera a l’ aigüera;
i la nedaríem plegats i ens en fotríem, riuríem,
per primera vegada a la vida riuríem sent nosaltres,
sense carcasses ni mascares ni tapajuntes ni aquarel·les...
Nosaltres i prou. Cap prou inclou tant com aquest: nosaltres.
Si ens atrevíssim, si no els hi féssim més cas, podríem,
encara podem, encara podem fer que les nostres vides
no siguin vides copiades, correctes, a mida de res, diagnòstics,
currículums, biografies, calendaris, carnets, apologies,
contractes, costums, tradicions, personatges, adquisicions,
mecànica d’ estudi, matemàtiques, física i química,
reducte de totes les coses o invent de cal gargolista.
Encara hi som a temps. Hi som a temps perquè el temps
no existeix. I perquè volem, perquè per més papus i dimonis
som qui som per a ser-nos i estem vius per a viure i ser viscuts.
I és preciós, perquè ho estem aconseguint. Ser.

griFOLL




domingo, 14 de agosto de 2016

ENCOVAR-TE



ENCOVAR-TE

Jeus allargada com un raig de llum
que vessa l’ horitzó ( me’ l menjo jo).
Jo, que camino pel bosc amb el bosc
a les aixelles, fent molsa, que vinc
de la nit a encovar-te la lluna, la lluna
que és un dragó blau i nu
que es fica dins el cos
i creix sentits endins a estimar-te
salvatge per sempre, rodada,
a no perdre mai més el temps
cada nit i brillar-la.


griFOLL

jueves, 11 de agosto de 2016

Papers i desem















VIDA




VIDA

La vida és difícil i estranya i dubtosa i en directe i s' improvisa o t' estanca, fot d' hòsties, punxa i t' acaba matant quasi que de segur, però la mateixa vida difícil i estranya és la de sempre, la fàcil, escollir-la no com ve sinó com la fem venir i es veu que ve i, ella, va; la mateixa que de les hòsties en fa pa i de les punxes ganivets per tallar-lo i repartir-lo a parts iguals i que al final del viure és quan més ple de vida estàs. Pots triar, triar i remenar.


griFOLL 

TELÓ




TELÓ

T’ obriria el teló, però et respecto,
de fet, et respecto tant que foto el camp.
I no és per tu, és per mi, que allà fora
hi tinc una vida que no em penso perdre.


griFOLL

miércoles, 10 de agosto de 2016

LA CERIMÒNIA MÉS BELLA DEL MÓN




LA CERIMÒNIA MÉS BELLA DEL MÓN

Hem estat la cerimònia més bella del món: ens hem comunicat.
Ens hem estimat, bé i malament, és igual, ho hem provat,
ho hem volgut, hem estat. Hem estat i ja serem per sempre més
intocables, aquí on sempre som...
I ara tornem una mica més preciosos i cansats a la vida,
la que no entendrem mai, però hem estat, no sempre sabent estar,
no ens n’ hem sabut estar, com unes gràcies o un pecat; gràcies:
hem estat el què hem après l’ un de l’ altre, la cerimònia
més bella del món.


griFOLL