Seguidores

miércoles, 21 de junio de 2017

SÓC






Jo sóc aquell nen valent que aixeca rocs i salta marges.
Jo sóc aquell nen valent que salta rocs i aixeca marges.
Jo sóc aquell roc valent del marge que alça el nen que sóc i salta.



griFOLL

NINGÚ



A vegades no hi ha ningú,
només la mort,
ella que em mata
i jo que la visc.


griFOLL

MOSSEGA



No t’ amaguis de tu,
mossega la flor,
grata la fulla,
rodeja la branca,
trepa la frisa,
arrissa’ t  la lletra,
regira el poema.


griFOLL

lunes, 19 de junio de 2017

ESTEM CARDATS



Quan patim és perquè obrim tots els sentits, ens estem demanant socors. Si ens escapem del dolor no arreglarem mai res i ell insistirà cada vegada més. I això passa a nivell individual i mundial, que estem cardats. Si cada dues passes hi ha un centre de salut, si ha més maneres de curar que malalties, si tot parla de salut, d’ horòscops, de tarots. Sempre confiem més en l’ altre que en el que ens diu el nostre propi jo, el de dins, el que pateix justament perquè no l’ escoltem, i el portem al metge a ell, que és l’ únic que no està malalt.


griFOLL

sábado, 17 de junio de 2017

LES PERSONES QUE ETS




A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL


viernes, 16 de junio de 2017

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written


L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.


griFOLL

jueves, 15 de junio de 2017

FOTO D’ AMOR






Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.


griFOLL 

martes, 13 de junio de 2017

NO SOM NOSFERATUS





No ho explicaré gens bé perquè no sé odontologia, però avui m’ he vist sent Nosferatu, l’ autèntic, el del Murnau. I, per  vampiritzar-ho més, en color. Llàstima que havia deixat la càmera al cotxe, perquè avui supero els autoretrats del Helmut Newton a cal dentista. Jo també era a cal dentista, no al mateix cal dentista que anava el Newton, però posaria la mà al foc que la meva odontòloga és millor que la seva, el seu, les seves o els que va tenir. És una crack. Avui tocava serrar-me vuit dents per després enfundar-les. El cas és que, abans de posar-hi les fundes, he anat al lavabo. D’ entrada, quan m’ he vist al mirall, m’ anava a fotre una morrejada, doncs tenia els llavis com l’ Angelina Jolie, però quan he obert la boca, osti, no tenia dents, tenia escuradents! eren punxetes! Caretu Nosferatu del Murnau total! Aquí he pensat en aquesta gent que es fa llimar els ullals perquè els hi mola anar de vampir – És que em faig una selfie, entro en una pàgina seva i me’ ls menjo a tots. També m’ han vingut al cap aquests altres que s’ operen la llengua perquè els hi mola anar de reptilians. I també m’ ha vingut al cap tota aquesta altra penya que es deixa milionades per canviar-se el caretu. Se m’ ha omplert el cap de gilipolles, vaja. Sí, perquè, abans d’ anar al lavabo, mentre em feien les dentetes, en qui pensava era en totes les persones d’ aquest món que, no és que no puguin anar al dentista, no, és que no poden ni anar al metge ni tenen medicaments i s’ estan morint; en tota aquesta gent que està malalta, trinxada, ferida, passant set, dol, dolor, gana, en guerra, sense pau, torturada, dessagnant-se per moments a més de mig planeta. En tota la gent del món que està patint i que si ens deixéssim de pijades podríem ajudar. Aquest món és ple de dolor perquè som uns ignorants, i la ignorància es tria. Ignorància és amagar el cap sota l’ ala. No dic que siguem dolents, els dolents són quatre, són els que fan les guerres, ja els coneixeu. I tampoc són dolents, són malalts que fan molt mal. Però osti, que nosaltres som molts més, som tothom! I som creatius, si no fóssim creatius no se’ ns hauria acudit posar-nos piercings fosforescents als collons! Ho tenim tot: tenim cor, tenim idees, tenim maneres. No necessitem ni herois. Només pensar-hi. És molt trist que aquest món hagi acabat funcionant amb diners, però per arribar algun dia a fer que funcioni sense, potser ens hauríem ara de deixar de mirar els melics; i si en comptes de treure’ ns arrugues o posar-nos cabells o inflar-nos els morros féssim servir aquests diners per ajudar? I no em crec de cap manera que no creguem en cap organització. Només és qüestió de buscar. I si busquem i busquem i busquem i no en trobem cap, per què no l’ organitzem nosaltres? jo, tu, l’ altre... som molts: tots! Podem canviar coses si ens ho proposem. I no estic ni molt menys en contra de que ens decorem, però podem fer-ho penjant-nos una closca de petxina al coll o omplint-nos el cap de plomes. La veritat és que no estic en contra de res, només penso que si penséssim una mica i passéssim una mica del del mirall, qui sap si passaria alguna cosa? No deixem que ens facin creure que necessitem tantes coses que no necessitem per a res. No necessitem tecnologia d’ última generació ni posar-nos diamants als mugrons. És que potser tot es tracta de necessitats. Si ens poguéssim veure tots com a un, si sabéssim que totes les persones del món som la mateixa potser ens estaríem d’ algun xupa xup i un nen avui no rebria una bala. No sé si sabem el valor de les coses, potser escampant els diners acabarien per desaparèixer i els de dalt acabarien fotent-se daltabaix. Potser si en comptes de barallar-nos entre nosaltres per veure qui és més gilipolles hi penséssim de veritat. De veritat necessites una raqueta, unes bambes de marca, un cotxe que arribi als 300, unes calces de seda, wi-fi, bateria, més bytes? No ens estarem convertint en robots, no? És que és el que volen aquells quatre de dalt i nosaltres no som així, nosaltres ens estimem. Ei, i que potser ets tenista o no pots viure sense fer rallyes o dissenyes pàgines web. No dic això. Tots ens hem d’ estimar, però també tots ens podem estar d’ alguna cosa. Espero que això no sembli un sermó. De fet, se me’ n fot. És el que he pensat quan m’ he vist com un vampir, mentre jeia còmodament estirat en una llitera amb la boca anestesiada i en sortint anava cap a casa meva amb cotxe i em prenia un ibuprofè.


griFOLL

sábado, 10 de junio de 2017

PROPOSTA



No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.


griFOLL

miércoles, 7 de junio de 2017

SOM LA GRAN TAQUICÀRDIA, SOM LA MÚSICA



Tu ets molt més que totes les pors que t’ insulten, perquè totes les pors que t’ insulten a tu també m’ insulten a mi, i tu i jo fem tothom i tothom que entra en vida la balla, i tothom qui la balla dansa amb mi, amb mi que sóc tu, en nosaltres que som l’ altre; i la dansa és vertigen, i si costa d’ entendre és perquè no hi ha res a entendre, que tot és a sentir: el dolor que és la carrera de medicina natural per aprendre a curar al del costat, per exemple. Per això tots els dolors són llargs, perquè el lloc més llunyà on hem d’ arribar és al present. Ho diu la paraula: som un present, i al present ens regalarem les batalles perdudes i guanyades – funcionen igual, doncs la frase no és gens tanoca: lo important és participar.  Gràcies. Gràcies per ser més gran que tot el que et preocupa, t’ entrebanca, t’ esgarrinxa, t’ esgarrapa i continuar perquè a la punta dels dits dels braços que allargues hi sents la bellesa i creus en aquestes pessigolles i per més que t’ hi entestis ja no et saps rendir. Tu ja no et saps rendir perquè et sents en els altres i en tu saps tota la fortalesa de tots els teus avantpassats i per venir, i en tots els que t’ envolten fins l’ altra punteta de món, aquesta casa de vida rodona que vola i gira perquè tots tinguem llum i lluna. Aquesta muntanya russa que puja i baixa i que quan et fa estimbar les sangs al cap disfrutes i xiscles per igual, aquest viatge salvatge on plou i fa sol a la vegada perquè ens vol mostrar tota la gamma de colors que tenim per a pintar-la i encara hi ha qui no veu l’ arc de tots els sants a la paleta que ens han regalat al entrar al tren de la bruixa per a  deixar que li robem la brotxa-escombra, que és un vinga a acolorir-nos com ens plagui, com siguem, senzillament sent qui som...ja va sent hora d’ ésser qui som: humans de cap a peus, de copa a rels. Batecs. Tots bateguem per igual, si t’ escoltes els polsos no hi falta ningú.


griFOLL

lunes, 5 de junio de 2017

SOM DOS

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2017/06/fotografia-grifoll-33-autoretrats.html


Em fas més gràcia que por, per això no m’ acosto, perquè jo encara em faig més por que gràcia i tu no et mereixes carregar amb els meus traus prenyats de perdigons de plom. És perquè dins meu som dos que es porten sempre la contraria que em retanco la boca: no sé quin parlarà. Potser sóc en silenci una miqueta més de bé per a tu que complicant-te dins les meves guerres. És un acte d’ amor encara que es disfressi de capullo. Diu que les bèsties que som dins crisàlides estem condemnades a acabar volant. Es veu que ens envaeix una mena de virus vingut de qui sap quin gran cor alat i que, tard o d’ hora no tindrem altre remei que venir per ales. Es veuen moltes coses des d’ aquí dins, com ara que ets una persona meravellosa. És tan fàcil enamorar-se de tu. Tant, que tempta demanar-te prendre el vol, m’ oblido de que encara sóc eruga. Vaja, de que sóc un capullo.


griFOLL

sábado, 3 de junio de 2017

TOT QUAN ARA




Quan caminis. Quan només vegis el camí fins que ja no el vegis perquè t’ has fet ell del tot  i tot on porta és vers on tu i revers a vers tu dius el poema. Tu. Tu quan ara, sense fita ni passats pesants ni peus de plom ni plom que n’ és o fos la peti. Tu. Tu i a tu, que no et baixin els ploms al cap: al cor les sangs i a bullir els aiguamels. Quan ja no empaitis, quan ja no esperis, quan ja no vegis més en l’ altre que en tu ni més en tu que en l’ altre i això t’ enamori per igual de l’ altre que de tu. Quan caminis per aquesta vida que camines encara que no moguis un dit i no desitgis sinó allò que sents sabent que no tens res i no tenir-ho et tregui el pal de la roda i el sac que duus a l’ ànima s’ enlairi foradat perquè hi germinen sentiments que sembres al passar. Quan, gran llavor que duus a dins totes les coses que han de florir et sàpigues espiga, flor dels àrtics – que existeixes vida tota, inseparable l’ aigua de la llum i l’ hora pengi de l’ enlloc, quan arreu terra i respirar-te, respirar-te com camines. Quan caminis dins l’ aire com un núvol centpeus o naveguis pels focs dels glaços més fins i cremi la neu les pestanyes de ser-hi, tant ser-hi que el dolor i el plaer, junts, resultin ser el millor combinat que no cap en un got ni mig buit ni mig ple ni en un got ni got hi hagi i te’ l beguis. Quan la vida et tremoli a la gola com una garsa, quan li tremolis tu a la gola del llop i l’ udol t’ enfili a la lluna que ets i et mereixes, amb el seu mar de la tranquil·litat i la seva banda fosca, la seva banda folla i la seva banda de rock. Quan la ballis i ja en diguis dansar, quan els terratrèmols ( i els llunatrèmols) siguin pessigolles, quan les pessigolles no abandonin mai més el niu del teu ventre sagrat. Quan et pareixis. Quan siguis. Quan caminis encara que no moguis un dit, quan t’ enamoris de tu que tot ho contens. Llavors les nostres mans es trobaran i seran les nostres mans que han de ser. Quan jo m’ enamori de mi, quan tu t’ enamoris de tu, quan l’ enamorament ens hi fongui, quan l’ amor no sigui unidireccional (que no ho és). Jo estic fent el primer curs i ja camino. Estic content.


griFOLL

viernes, 2 de junio de 2017

CREC



Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.


griFOLL

lunes, 29 de mayo de 2017

PÓLVORA D’ AMOR SENSE TALLAR



Sóc en la llum molls de lleons lloant-te els ulls, la Llucifera d’ astres secrets que engoleixes i la set de trisca quan t’ és sobresaciada. Sóc en tu tisana d’ herbat festívol  fent fumada d’ arc i amb àngel per tots els hiverns que et passen per dintre amb vidres de glaç esmolat. Sóc gerres de llum, sóc regs de veure reveres i fer-les, de ganxa i bosc foll de granotes que et salten pel son quan dorms a la lluna. Plena, sóc cosa de retre llampecs a l’ insomni, frec de colze d’ estel saltimbanqui, l’ escabellat. Sóc la llum que va per dintre la liana que t’ abraça. Sóc la llum que et dilata les pupil·les i et fereix de vida tàrtara, volcànica; nials i salts i teles de membranes, cuques de llum que t’ entren per l’ orella, llops pel nas, salnitres per la boca, pólvora d’ amor sense tallar. Les freneres turbulentes, el tur bòlid pel teu tu, de vertebra a retrà, de tribu de llengots llenguts amb dents de llet i closca de pardal, volo i et revolo llums. Sóc una papallona psicodèlica transformant-se en mil i una refregant-te les pestanyes amb pols tota de vida  total entrant-te en òrbita pels descosits i l’ ànima aerostàtica. Sóc viu perquè fas llum i ens la passem pels cors. Sóc llum perquè fas viu i neixo abans que xiscli el gall – perquè allò no és cantar! sóc tu quan tu ets tu i jo sóc jo i tots dos estem llegint això. Això ens fa aquí, no ens deixa desfer, i ens hi agafem i en contra de tota la merda que ens regalen ens hi gronxem fotent-nos un fart de riure que fa espetegar els aglans. Tu i jo fem boscos, món, planeta, vers: l’ unitot.


griFOLL

sábado, 27 de mayo de 2017

FORÇA



Una llima fent que sí amb el cap
no crida l’ atenció. És humil;
et treu de totes les presons
i et porta fins a tu. La força
fa força si no la forces. La força
te més voluntat que força. La força
no es diu força, no sé com es diu.
Sé que és força quan és sincera,
que és parenta de l’ amor
i no demana el vist i plau
per estimar. Serra la gàbia i et fa.



griFOLL

miércoles, 24 de mayo de 2017

GERMINACIÓ



No deixis volar la imaginació, vola amb ella!
No serveix només per a fer-ne performances o cantarella.
No és tan sols per a dibuixar o investigar la canyella.
Tens imaginació per resoldre els problemes
preciosos d’ aprendre que la vida et fa d’ ella
d’ aquesta manera, jugant a reptar-te, fent-te
escollir, deixant-te construir, posant-te davant
la sorpresa, bufant-te incerteses, sembrant-te
llavors que ja esberlen – Si  vius vol dir que la vida
t’ estima ... però ei ( sempre hi ha un però), potser
ara et toca a tu estimar-la un pèl a ella, no? Tu
ets ella, deixa que ella siguis tu. Tens imaginació
per a fer-te a dins la primavera. I mira:
Ella ja ho celebra.


griFOLL

jueves, 18 de mayo de 2017

DINS LES VENES



Tot em porta sempre aquí.
Jo sóc d’ aquí, de dins d’ aquí.
Sóc una llavor. Continc l’ arbre
que em fa bosc, que s’ escampa
i puja selves i obre rius i abraça llops
i penja nius i fa volar estornells
i pinta gafarrons amb llum
de vida. Desconec el temps,
jo sempre sóc arreu.


griFOLL

M’ ACUSO




M’ acuso.
M’ acuso d’ acusar-me.
M’ acuso de la culpa que no tinc.
M’ acuso de no creure en mi.
M’ acuso de pensar què pensaran els altres.
M’ acuso de no perdonar-me les hòsties.
M’ acuso de no celebrar-me quan l’ encerto.
M’ acuso d’ acusar-me per sentir el que sento.
M’ acuso d’ oblidar-me d’ aquest nen que sóc.
M’ acuso de repetir-me que no puc.
M’ acuso de deixar que m’ ho diguis tu.
M’ acuso de no saber dir que no.
M’ acuso de comparar-me.
M’ acuso de confondre fer-se adult amb créixer.
M’ acuso de ser fill de l’ univers
i no escoltar-lo quan m’ ho diu.
M’ acuso dels silencis que no em guardo.
M’ acuso de les veus que escampo per a dir res.
M’ acuso, i a mesura que m’ acuso
cada cop m’ acuso menys, sóc més qui sóc
i menys qui s’ ha de ser. Per tot i això
i per més, procedeixo a dictar-me condemna:
Viure. Fer-ho fins que em mori i un dia.
(Algú pensarà que no sóc gens benevolent).


griFOLL

sábado, 13 de mayo de 2017

CAPAÇOS





Hem estat capaços.
Ens ha mossegat el temps amb l’ hora a-punta
i l’ hem sagnada. No ha parat de disparar la puta
cursa assocs a cossos morts per força.
L’ hem ballada tots la crua dansa, l’ esdernec
de carns, l’ anhel de l’ eros i la flor final de plàstic groc.
Hem sigut l’ hòstia, cors de rauxa, herois amb causa,
bruts de falses culpes i terrors diürns diaris
(dita premsa) que és la llista de com ‘nem caient
i espasa a primera hora, diana. Passes, hem continuat
passada l’ hora baixa coixos, sense braços, sense cames,
cecs de sempre, sols com un tal déu ateu, inacabable,
forat que ens ha xuclat cruixint tic tacs als ossos.
Hem estat capaços.
L’ univers eixamplant-se i nosaltres viaris, desvaris,
anar-hi, tornar-hi, torça, retorça i troiana, cremar-nos,
cremar-la. Capaços.


griFOLL

miércoles, 3 de mayo de 2017

HEM DE PARLAR

                                       


Por meva, hem de parlar.
Tu no existeixes, sempre ets allà,
mai aquí.
I jo sempre sóc aquí, por futura, no em pots atrapar,
sóc jo que vinc, que he estat venint ruc de mi
com tu la pastanaga amarga.
Que el present no et coneix, botifarres
que tremola el porc que pensa massa, cansa-
lades.  Si sóc fet de versos no em puc sentir monstre.
Si erro és perquè estimo. Vull creure en mi
si estimo. Si només estimo, només i prou que és més,
no puc amagar l’ amor, no puc amagar-lo més
si en sóc el defensor, t’ he i us he d’ abraçar, sense la por,                   
l’ amor i prou que és més. Sóc qui sóc, qui recau i revola,
com sóc, faig coc, coc-coc-coc, embruto, puc escapar-me,
mira’ m, abraça’ m i deixa’ m sortir d’ aquesta cosa que no sóc.
Coc o coix, no em deixis tornar a casa; casa ets tu, vosaltres,
les persones que també patiu, us porto aquest amor, el meu,
no he mort al llop, he mort la por si em dons la mà
i no faig els pastorets.


griFOLL

domingo, 23 de abril de 2017

BON DIA




A tu, que estoves les celles dels gats amb la llengua, que tens dels teus avantpassats el cervell dels infants a la punta del cor i el sacseges. Bon dia, bellesa. Bon dia, tempesta. Persona sencera, bon dia, que tots vam ser personetes i no n’ hi ha de dolentes, són rius de merda que els hi cauen a sobre, fems a refems se’ ls enduen i esgarrien – esgarriem. Bon dia, ningú neix dolent , bon dia mil voltes al món. Tots som la mateixa, dia bo. Bo de nit i de dia, dóna’ns petons. Donem-nos l’ amor.  


griFOLL

viernes, 21 de abril de 2017

POETA





La nit és una carretera d’ herba, trepa,
de cavalls nevats; som un regal brutal
que enrampa les neurones, fum de gebra,  
mil àngels, mil bojos, mai dormim, tenim
grans idees, tot va de pressa, la gent
parla estrany, la gent es maquilla,
el paper de les parets és verd. No calen
els diners: buidem cendrers. És un laberint
que en són molts...pels nervis que corren
pels boscos, pels boscos que corren
pels nervis, pel dia i la nit embolicada amb
mussols d’ alta velocitat a tot drap
ens ho fem, riu la vida, viu la cuca, cau
el teló ( no baixa, cau) i surts tu
menjant-te una cama, Poeta.  


griFOLL

lunes, 10 de abril de 2017

CONTE



Aquí no comença cap poema ni res, però hi corre un nen que sóc jo i es menja els boscos infinits i és imparable i ningú pot esborrar aquest nen salvatge passin segles, morts, apocalipsis i demà. Després déu va fer un esternut i em vaig trobar aquí enmig d’ aquest desert amb l’ ànima vestida d’ esgarrinxes i la memòria feta un nuc, també hi via una caixa de polaroids d’ aquelles que encara t’ estripen més l’ ànima, clic a clic, va ser una fletxa la puta caixa de pandora, no m’ agraden els rellotges. I per això em repeteixo, és una guerra ( jo sóc dels bons), el meu enclavament en contra d’ ells, jo no hi passo, passo, però l’ ànima sagnava com una fera atropellada per la humanitat estúpida que no s’ empana i a mi m’ alterava tant caler comprant allò que no tenia preu, allò que no era seu ni de ningú, després jo també vaig fer un esternut, com el del Munch, així com un aaahhgg, però allà al desert, no en sé res de cap Arthur, res, res, el timó en té gust, però la memòria també m’ enganyava. Total, que em vaig quedar cec i mut i sord i van passar cometes i eres i fins que no va arribar l’ aigua d’ un mar que pujava perquè diu que a baix ja no hi ha lloc ( hi ha tanta bipolaritat que es fonen els pols) no vaig saber la set que havia tingut. No era roig ni mort, era salat com una garota radioactiva clavada al paladar. Tenia dues opcions: adaptar-m’ hi o sagnar. Vaig escollir la segona, perquè no sóc domesticable ( he decidit)  i jo he vingut a aprendre i no a creure. Ara mateix sento que només la sal pot curar-me, i ho fa picant, les ferides, és un picar curiosament dolç, no sabia d’ aquest navegar, i d’ aquestes ones me’ n serviré per alguna cosa, no són tan diferents de l’ herba, d’ aquells camps fosforescents de cànem gegantí que feien rodolar aquell nen. És un viatge. I és el meu. No em copiaré un camí! Si no tenim res més que cadascú arribar-se a ell i ser el que s’ és. I aquest és el conte que m’ explico cada dia abans d’ anar a dormir, a poc a poc me’ l vaig creient. Per ara és el que em funciona més i fa que no em tiri pel balcó ( visc en un 1er) o em clavi un ganivet ( no tallen ni un espàrrec). I tinc desitjos, clar que tinc desitjos, però petits i anem per feina, no passen de demà al migdia tirant llarg. Si mai no ens hem mogut d’ aquí! Per això un present és un present. És un present poder-hi ser presents. Ara vigilo una eruga, ara jugo amb un núvol, ara dormo una estona i ara qui sap...No està pas mal això de la vida. De fet és una flipada...les postes de sol, els ocells, tirar pedres a la policia...


griFOLL

jueves, 6 de abril de 2017

MIRALL



Jo desert, jo talaia, tu fugint de tu, jo ningú: l’ estimbar-se;  
com si el futur existís i el passat fos present: la innocència,
la innocència amb pancartes...no fóssim rellotges,
no fóssim tan fràgils. I caure, tornar-hi – tu comptes, jo paro.  

griFOLL


martes, 4 de abril de 2017

TOT ET RECLAMA




És desert perquè vegis l’ ombra,
és ombra perquè et trobis.
És trobar-te perquè et perdis,
és que et perdis perquè siguis.


griFOLL

L' ASSASSÍ



El desig és l' assassí del plaer.



griFOLL

CREUS



Què et dius a tu de tu
si tot el que tu saps de tu
t’ ho han dit els altres? tu
no penses, sents; sents?
tot el demés són invents
encomanats, diagnòstics,
creences, palles mentals,
castracions o tradicions: mals.
Res és real. Real és una idea,
una paraula. No la vius, les lletres
no les sents; te l’ han dictada, gravada,
tallat. Per això sagnes soledats,
dimonis, culpes, ràbies, verins...
també creus que moriràs...
també creus que vius.


griFOLL

viernes, 31 de marzo de 2017

CLARIVIDÈNCIA





Tot és més clar, res és més lluny,
el temps no pot desfer els paisatges
del record, el més despert de tots
et gronxa, et fa de guia i fins que t’ aniquila
ets tu. Que ho cridis tots els dies que ets/seràs al món.


griFOLL

jueves, 23 de febrero de 2017

NO TENGO MÁS PREGUNTAS



El día y la noche preguntan por ti,
mis pestañas preguntan por ti,
mi boca en tu nuca de gata erizada
y mis manos descalzas preguntan por ti,
mis pies de geranio arrugado,
mi nariz de armadillo, mi sonrisa de albatros,
mi sopa de letras de caos,
mi pan seco de cada día, mi yo,
y a tientas, mi esqueleto, mi alma
de queso fundido
de pizza quemada de mil y más quesos,
mis alas de pato pequeño, saltando,
cayendo y de nuevo saltando
y mis cicatrices de barro
a sus musgos de aceite preguntan por ti;
cada poro, cada pelo, cada pluma,
cada gota de saliva que derramo…
Me interrogan. Mi sed en tu sexo
que es fuente de vino salvaje infinito
pregunta por ti .Todos mis ojos preguntan por ti,
cada ombligo, su cauce, mis dientes, sus hambres,
todos los brazos y abrazos
y racimos de pliegues de pieles que habito
y todos los besos guardados en cajas de zapatos
trasparentemente locos para cuando llegues
y cada poema que escribo
preguntan por ti.


griFOLL

miércoles, 22 de febrero de 2017

EL HOMBRE



Sobre la tierra indiferente contempla
la nada. Podría soñar pero nunca volver.
Podría avanzar o quedarse y jugar con nosotros,
pero la sombra es la suya y él, su equipaje:
la sombra. Sólo habla con ella, escogió.


griFOLL

EL VUELO



Lo que el tiempo desconoce
es el latido de eclipses y la fija laguna
que ovilla el reflejo en tus noches,
pero yo sé de nuestro infinito
nadando en tu ombligo, de nuestra
verdad en un solo verso, lo que dice la flor
y se calla el espejo; me despliego
con inquietud en las alas y tú me dices
que no hay prisa, que contemple
el sol entrar por la ventana, que
sólo amanece, que eso es volar,
que «aquí siempre volamos por primera vez
más adentro».


griFOLL

LA LLAMARADA




Subía y bajaba, ahora estoy en un túnel.
Alguien en la boca de mis pensamientos
arde, golpea sobre esta página
desviaciones de palabras
que se estrellan al nombrarlas.


griFOLL

VIAJE





Estoy aquí,
es una hoja en blanco,
es un comienzo.
Más allá de mí, en algún lado,
espero mi llegada.


griFOLL

domingo, 19 de febrero de 2017

NO TE ALEJES





No te alejes. La música se sienta en tus rodillas,
juega con el sol, yo giro entre tus manos
de tomillo. No te alejes. Acaba mi cara en la tuya,
se han mezclado como arena nuestros huesos.
No te alejes. Voy donde te rías. Voy donde no sufras.



griFOLL

PARA QUE NO CAIGA EL MUNDO



Fui tú, pétalos de loto en el aliento.
Masticas una oruga azul…
“para que no caiga el mundo,
para que no suba el suelo…”
vestida de agua una mejilla,
de ágata la otra; más allá de las palabras
quiero sumergirme en el incendio
y por el corredor de tu persona deslizarme
por los arcoíris desde tu infrarrojo
hasta tus ultravioletas…
“para que no caiga el mundo,
para que no suba el suelo…” Sólo eso.


griFOLL