Seguidores

lunes, 18 de septiembre de 2017

ABOCAT A LA TARDA




No només la llum, també el record que s’ hi posa, d’ aquesta, en la pols que sols és pols seva, passada, pols de polsos que ja no bateguen. Passo el dit per la màquina de gelats i no és freda. Em serveixo un cafè imaginari. Sec a la cadira que dóna a la finestra, a la nostra taula. Penso en que potser és al revés, que tu ets aquí i el record sóc jo. Recordo que hi havia un pòster terrible d’ una botifarra que ballava emmarcat amb un tros de filferro aquí. Recordo que quan era petit tenia un cotxe vermell amb pedals, t’ explico. Recordo que jugava amb algú que mai ha existit. Recordo la paret de les escales a l’ hivern, tardes fosques tristes. Recordo el cendrer del meu pare. Recordo que a sota a casa, a Manresa, hi havia una botiga d’ animals, i que jo sempre demanava menjar per a bestioles que la dona de la botiga no tenia. Recordo la carboneria del darrera, de carbó mineral, els n’ hi pillàvem per sota la tanca. Pedres negres brillants d’ un altre planeta. Recordo que quan nevava baixàvem amb plàstics pel Carrer de la Tintoreria  com petits dimoniets envelats que tot ho podíem. Recordo els pisos a mig fer on ens amagàvem a aprendre a fumar. Recordo el gust de les canyes de xocolata del primer bar on vam començar a fer campana. Recordo que a cole hi havia una escala pels grans i una pels petits i que les nenes no existien fins a primer de B.U.P. Recordo que un profe va desaparèixer i que, passada una setmana, va aparèixer mort en un hotel de Portugal: s’ havia calat foc i tirat de no sé quin pis. M’ acabo el cafè, surto al carrer, veig gent que mai sabré si són reals i m’ hi barrejo fins que ja no em veus.


Josep Grifoll

sábado, 16 de septiembre de 2017

VULL




deixar de ser
la por per fer
l’ amor que som


Josep Grifoll

QUÈ VEUREM?

                                                                                          
 

Sóc de perdre’ m perquè em busco. Llavors m’ emprovo d’ altres jo a veure si se’ m posen bé, cosa que generalment no funciona, així acabo tornant al jo buscador. Lo bo és que aprenc, visito les meves parts fosques, les ombres, i, poc o molt, m’ hi reconec, en totes hi ha una part de mi. Clar, sóc jo. Em descobreixo mentider, injust, egoista, etcètera. Jo que sempre dic que no menteixo, doncs ho faig. Jo que sóc just, res, resulta que jutjo i critico i m’ emprenyo i envejo. A mi, que em tenia per algú amb un ego mida puça, resulta que és mida mamut. Tema “ego”, he de dir, i per això ho dic, que em costa diferenciar egoisme d’ egocentrisme, però lo que m’ és clar és que tinc ego, vull agradar als altres i coses així. És un pal. Vés que no sigui humà, penso. Vés que no es tracti d’ això, de veure’ s tot un i llavors escollir allò que hom vol canviar, arreglar o protegir. Vés que dir-se al mirall que tu no faries mal ni a una mosca no et deixi veure que en fas, i que dient-te “bo” t’ estiguis posant una bena als ulls, la bena que no et deixa veure sencer. Sovint em sorprenc, i molt més sovint, mai millor dit, em destrempo. Em destrempo quan trobo en mi una necessitat de sexe imperiosa barallant-se amb un jo que et fa un petó en un portal i, a mitjanit, et tira pedretes embolicades amb poemes que parlen de papallones a la finestra. Estava convençut de que aquests dos jo eren completament antagònics ( vaig anar a la Salle), però no, em sembla que no ho són, potser van junts, encara hi batallo, eh? a mi m’ agrada més el cursi, molt més, però l’ altre em fot com una moto! vés que no sigui un mamífer, penso. El tema del bé i el mal el porto fatal. Si camino mato insectes i plantes, si m’ acosto a les persones, com que m’ agradeu i el meu ego que és jo vol agradar, què, llavors, si us agrado? sempre et pots trobar algú amb un gust horrorós i que li agradis. Però, i si després m’ acollono? i sí, per variar, al cap de quatre dijous m’ assalten totes les pors (en faig col·lecció) i foto el camp per la porta del darrera? faré mal. I jo no vull fer mal. No vull fer mal perquè així ho escullo, no hi ha cap altra raó, no em ve del cap, és instintiu, m’ ho diu alguna cosa que sap lo que es diu, potser el cor, vull ser bona persona. Diria que és lo que més sempre he volgut. Però avui ha plogut, i jo, caminant, he mort un cargol, esclafat. I ahir i abans d’ ahir i l’ altre no vaig quedar amb tu perquè em vaig posar a pensar, i vaig fer-me tota una novel·la al cap que acabava que jo m’ escapava per la porta del darrera i tu ploraves. I jo no vull que ploris. I no és que no vulgui que ploris per no sentir-me culpable, no, és que no vull que ploris perquè no vull que estiguis trista perquè la tristesa fa mal i tu no només no t’ ho mereixes com ningú, sinó que jo qui vull ser és el que t’ abraça i cura. I vull tenir el poder per a ressuscitar el cargol. Vés que no vulgui ser un superheroi, penso, i sí, i que com a “Super”, la peli, també hi hagi una Ellen Page sonada com jo. I que salvem, no tot el món, però sí alguns insectes, algunes flors, i que no calgui cap porta al darrera per on escapar-me i tornar al meu cau a menjar-me el terror pensant que el sóc. No. No perquè també tinc coses bones, i moltes, com tu (quasi) i serveixo per a fer coses que potser no serveixen per a res, però serveixo. I així com, sense voler, mato un animaló, també tinc per costum recollir llavors i escampar-les per tots els descampats per on campo. Potser neix un arbret, no? I així com m’ escapo per la porta del darrera, també sé que del futur ningú en sap res, que comparar-lo amb el passat no resulta, i que, potser, un dia serem al present i haurem quedat i no pensarem en portes perquè quedarem on no n’ hi haurà, i riurem ( tinc com la sensació de que fa segles que no ric; tu com ho tens?). I passarem pel costat de l’ arbret que ja serà una mica més alt i tindrà fulles i branques i un niu de merles al fondo a mà dreta, i just quan passem, de tant riure ajudarem a esquerdar l’ ou a la primera merla que neix en aquest arbre que un dia va ser arbret i abans llavor: més o menys com tothom i també com nosaltres, penso. Tots som fets de por i amor, no?, joder, som molt valents! som uns superherois per més que els diaris xerrin que no.

P.S: ah! i no és que jo m’ agafi a l’ esperança, és ella que no em deixa anar; ja saps com és, no? Vaig tornant cap a mi amb tots els altres meus mi. I penso acabar el puzzle, el mirall, sí. Què veurem quan quedem dos miralls en un lloc sense portes?


Josep Grifoll

viernes, 15 de septiembre de 2017

poema- Ted Youth



La mà dorm al cor que t’ agafa. La mà
que al cor dorm i t’ agafa és la teva. Les línies
que escrius al palmell de la vida és la mà
que amb el cor tu despertes. 

Ted Youth 

Ted Youth - presentació



per què no m’ odies?

és fàcil

Ted Youth

Què esperaves Joan Normal? - Ted Youth




Sents?
Què?
Cada vegada els riures vénen de més lluny. 

Ted Youth 

A- Ted Youth



A favor un favor de l’ absurd per per-
sona que no descobreixi  mai quin. A favor
de l’ absurd? a favor del favor? digui a.

Ted Youth

PHA! - Ted Youth





ei que passo no en vull més
m’ he cansat de tot de cop i fora mer
da jo només em vull gronxar i que pari el cap que pa
gronxar i no més NO VULL
CANTAR COM TU, Phalornika d’ Sprius!


Ted Youth

L’ ABSURDITISME, CORRENT ALTERNA NO TIVA




Busco ma veu, i si ara toca l’ absurd, que m’ hi deixi fer fondo. I si salta el de turno i em diu «ei, que ets un merda», agregar-lo a l’ absurd, que m’ hi rima com la cirereta i, a més, pobret té raó. I que no m’ importi com ja no m’ importen la majoria de majories de coses que corren i volten i giren i xoquen i són pertot ( a mi m’ agrada el Bob Dylan i veure com plou), i, a, ei, e descobert qui són aquestus crítics cítrics de turnu: són aquella canalla de cole xivata o que no et deixava copiar, què cabrons! però no érem col·legues? no víen vist el mur de Pink Floyd?  i ara amb cossos d’ adult, flipa, igual de capullos, els empolletes que en aquells llavorens ja volien més Likes que els altres quan els Likes encara no existien, llavors competien amb Nikes. I tenien un nom per a cada Nike, i donaven va a l’ hort a la persona que les duia, era raríssim i amb càmeres d’ aire i ja no sé si van arribar a volar o a fer llums, competien, de competir ma sembla que va ser el Saramago que va dir: competir és guerra. I els molt cerbatus competien amb coses com el dibuix, per posar un cas ( com vols fer guerra dibuixant!? idiotu), i es pensaven que dibuixar era calcar lo que entrava pels ulls quan les màquines de retratar-ho tot existien de ja feia temps, però ells competien de totes les males maneres que anaven aprenent dels grans. Osti els grans, no els d’ acné que també, dic els grans de crescuts, els grans eren molt raros, ja ho eren llavors. Clar que ara ja no es poden tractar, estan adults perduts, ja ni juguen ni ré, porten bombes i banderes i idees i diners i mentides amunt i avall tot el dia, almenys entre setmana, el cap de setmana fan les festes llepaculs, però no rollo llepoculperquèemvedegust no? rollo merda, saps? per pujar, sempre pugen, i si he de dir la veritat que em carbura lo que penso és que pugen sense saber ni g’ on van, ni si hi ha un més amunt ni què conyons hi pot haver a dalt. Ni idea no en tenen, com que llepen culs són com una cua d’ erugues de les del pi ( tresctorzesetzejutges...), la processionària, segueixen el cul de l’ altra, i la primera, aquesta no té nom, no té res ( diria que és morta i l’ empenten), la van posar al davant perquè ho van fer a cares o creus i va haver de creure perquè les altres eren moltes i tenien cara,moltes més cares; ara està la pobre que no llepa cul, i mira que l’ última el té lliure, vés no acabin sent un cercle viciós totes les coses del món. És com això d’ escriure, n’ hi ha tants que escriuen com diuen les lleis del catedràtic senyor, i lo que escriuen és contra totes ( recalco lo de “totes” sense paper de calcar ) les lleis, que jo començo a sospitar que és més ruqueria que ironia, no? parafernalia amb vaselina, no? vull dir que si jo no pronuncio l’atxa per què l’ é d’ escriure i tallar l’ arbre?per que es digui “harbre”?, saps, és doble, però contradictori, i no sé, com t’ ho traspasso això? com t’ ho traspasso sense espatllar, que treure sigui afegir i viceversa dues vegades, que dir rogata no substitueixi garota ni viceversa i si, sinó que hi càpiguen totes dues al plat que l’ absurd ens serveix i aquest plat sigui com ignorat, és que serveix per a molt l’ absurd, sent humans quasi bé per a tot. Per fer brainstormings que és molt cool, de llepacools, uns altres,  o palles mentals defalles letals; que va de mort l’ absurditisme? a casa de fa temps que el practiquem ( visc sol com un cargol, sempre rascant-me la closca esperant que plogui per a sortir a fer el tragu ) i sí, vénen morts i petem la xerrada però d’ absurds, els morts, no en tenen res. És més, el seu consell és que per profunditzar en l’ absurditisme m’ acosti a llepar vius que siguin cools i tinguin cul i que els sorprengui amb un petó preciós d’ amor al front. I que després ho anoti tot i ho publiqui i que el llibre és digui “best-seller internacional, sesenteraynueva edición, ¿son los niños empollonetes il·luminatius venidos  seres extraterrestres del más allá? visto en youtube y causador de infartos a domicilio, el libro que se lo dirá todo, peligro, advisory contentos y tal parientes no ofrecer, ofertón, ese o ese” més o menys i amb lletres verdes i vermelles i xillones a l’ entrada del pryca amb unes minis diminutes i les cames depilades i més coses obligatòries i necessàries per vendre un llibre igualment necessari com pertorbador. L’ absurditisme. Quina corrent. Tanco.


Josep Grifoll

SEMPRE ENS RODARÀ PELS DITS



-que diverses saliveres  desenfundis a principits del fornici-
 -engràcies moltes les gonelles- ja en punta de xopo que portem-feromonaré atentament-fera oberta de nuar-del segle mil-
-a tu -amb el gland dedins de patinatge artístic mua i tornar-hi- de voyeurt o de iogurt o trompista trompetista-
-xò xò-pèls enrotllats al tel del paladar-entre-nosaltres-descalços-sí sí- peus dintre nassos en òrbita-metxa engonal grossa de fils de fregar-nos ’ hi-
-fet-del 1900 i el-truc sota l’ antres-cristal·lins- a l’ ensumant-metres pel boc que rifa xiclets xupa-dos meny un tres- dessota les faldes- l’ ull d’ or- de flor s’ obre-xups  i demés rega l’ ims ims! ims! llita molles trota glops carns ab arnés- fins la nou-del cul i el cul clavat al mirall-gest- sucs bulls endintre vulves laberíntiques endins- perfecte fer afecte i efecte per fer de fe de  tenir-nos-
-trencaones endins teus he regirats? m’ alè giraria -
-del 1900-al 1909- d’ orgasmes-besar-nos-les polles de lleona - ginestes xucladores moc banyera - dits nas tendons de motxo-plenes ascens als balcons d’ est tot bosc i la polla a la boca de l’ ull del iaiu espieta que se la pela fa gràcia i ex cita – desordenadament escopitossos- pèliconys d’ oca de soca saüquera i demés verns tot fulles en tardo sobre les pells- a la taula mullena-xap-xap i a les boques- despulla-grapeja aquest cap d’ escopir-se a les galtes de nuques avall bregatges poderosos al dente-
-sí- frondosos castanyers i rouredes i gremlins peludíssims que et creixen per dins vertebrant pessigolles de pler esquena valls - tanta mullena a les quatre PM- fins l’ entre culen punt del carxofo-gemecs- boles xipixines amb xipirons -perdi gongs ais de campanes del temps- macarrons- masturmenjar-te foll-ossos luxuriosos-reixades trinxar-que escanyem entre cuixes o se’ ns escapa- amb els dits-rams de llum galimant- libidinosos-no?-
-sí-si no cardem avui demà serà un altre- estany d’ estranys-la banyera descalça-sospirs-dia i xic- i què cards cardarem? repassar- mars d’ aquí-l’ ascle toroides-ardentment-calendaris? fregir l’ espàrrec? prendre- blaus voladors-entraria-secret-pastilles en contra de la memòria?- dos pins i una pinya-cafiaspirínica-en mans de?-que l’ absurd ens ben bavegi! - amb pinyons- jo també-cacauets i t’ escorris aquí- em vinc amb tu-


Josep Grifoll

miércoles, 13 de septiembre de 2017

PSEUDOPSIKOANAlítiKA



Vius d’ il·lús amb ions, però vius, no? i tens picors que poden ser rascades sense la necessitat de cap professional en rascadures, oi? no entens res de res com tothom, però tothom t’ espera al virtual-bar per a fer veure que sí, no? poses un peu al camí i el camí no desapareix, veritat? no pots dormir, però despert pots menjar-te el coco o un croissant i fer-te un cafè amb llet sencera o semi o desna, cert? potser fins i tot fumes i t’ agrada fer-ho ( de fumar ) i el metge no t’ ho ha prohibit ( el fumar) i són les tantes i no t’ has quedat sense tabac i trobes un cogollo d’ Y grega canviant una bombeta o al calaix de les especies, al costat del julivert caducat  per exemple ( et va bé?).  I escolta , casualment, no tindràs pas a sobre un sostre d’ aquells que, per més que ho diguis, no t’ ha caigut mai a sobre? no te n’ amagues èh aquí amb lletres xiques d’ anomenar un aparell que dius que tens amb altaveus d’ on en pot sortir música del Bob Dylan vint-i-cinc hores al dia!? Doncs tot molt bé, Nanu! Si de cas, val!? A tu! Que si és per a res ja et trucarem! Genial! Records! Tampoc! Si bé!déu!ut! Ut. I quan vaig sortir, se’ m va cagar un colom a sobre i vaig il·luminar-me. La veritat de les veritats: et treus la merda perquè t’ és insuportable o perquè t’ estan mirant? Quina merda et pesa més? I vaig llegir tot Jung i ara sé per què no em van trucar.


Josep Grifoll

martes, 12 de septiembre de 2017

APOLO ONZE



A no sé quina part de tampoc quan me’ n vaig anar de mi, no hi era jo ni vaig deixar que se’ m deixés quedar a mi. Memòria? no. Porta res? Porta tres. De res. Següent. Sóc jo, el mateix. Memòria? si. Porta res? de tot. Porta tres. Gràcies. Presente!  La màquina de xiclets, sisplau? Al fondo a mà dreta. Hi ha cua. Tothom anem necessitats, diu un gran home xic disfressat de persona que tinc al davant. No, li contesto educadament. Dos paquets de maduixa i una regalèssia de tronc. Entro i em poso a fer de seient. Miro per la finestra del rebost com passen llonganisses. De tant en tant algun cor. Es fa dorm i m’ ofusco dins túnels de somnis en busca de laberints, mancats de carícies, pàl·lids i freds com una pedregada a sobre d’ icebergs en zel, persones, moltes i soles; túnels i túnels com segles com segles dels segles, tres més, viatjo per sota, com els talps. I si perdo la gana o la vida, demà serà una altra via. Cap de setmana a mig món, guerra a l’ altra, un nen s’ escapa amb bicicleta pel camí del Roc de la Mel i no el troben mai més, es fa mamut, vaca o conill, enterra la bicicleta i pastura dissimuladament entre les vaques de veres. N’ ha de matar una per a robar-li el xip i les arracades amb el numero del DNI, pura supervivència, s’ excusa.  La via làctia passa a dos quarts, «si en vols», diu la més ample. M’ està bé tot, dic, fins que una polla sigui un crustaci, fins que demà no m’ ajornin, fins on la llengua t’ arribi, fins on caigui la bomba, responc amb vergonya de vaca que és una disfressa de mamut petit amb banyes fetes amb troncs d’ una regalèssia partida fent muuu. Havent ressopat anem a reposar. També reposteu? sí gracies al zel, palla amb herba i viceversa, apaga el camp i si vols dormir o fer llet o potetes, jo és que sóc australiana. A. Vaig provar lo de les potetes. No era cap llauna de pops, però d’ oli no vegis: tentacles! L’ endemà era ahir i demà passat relliscàvem tothom i ningú se’ n salvava. La pagesa, el pagès, la tractora, el tractor, la capital, tota la plana de bèsties sencera i la vall i fins dalt hi ingressàvem. Ens havien posat Nenuco i un Fortuna a la boca, faldilles d’ anar a trobar a bolets i bolets de cucanya. Nosaltres portàvem vodka i metralletes. I confeti fet a casa. Teníem arbres a les cabanyes i boscos als secrets, codis i tal. Revistes porno i esprais de pintura daurada. Tota la setmana jòguing, menjant calamars a la romana egipcis, marca Cleopatra. I saber que t’ espien i en comptes de posar-te paranoic, que t’ agradi. Hi ha gustos pertot. Arreu, si vas llepant. Jo sempre llepo. Tothom. I va caure un estel com qui es fuga. I eren les dotze en punt del migdia. Cap animal el vam veure. I aquesta és la trama. La trama de què? la trama de la foto que vull fer des que no em va la càmera. Em va caure per fer-me fotos mentre me la pelava, volia muntar un blog, o a tu, i no sabia com demanar-t’ ho, per això no podia parar d’ escriure animalades, era tot por. Per això me’ n vaig anar de mi, i mira: literalment llegit entre línies escric igual que tothom, ets tu que ho llegeixes diferent. Jo t’ abraço. Tu també em dius coses amb els braços. Vols que pugem a l’ arbre de la cabanya? hi ha màquina de xiclets. Tens rellotge? No. i vaig pujar fins a dintre. I vam veure camamilla amb demés herbes i després de despertar a tot el veïnat, verdums i caderneres, vam escriure això, demà passat o l’ altre per exemple, no sé, som com som, per què no ens deixen beure quan i com tenim set? o quan s’ omple la torreta d’ aigua i surt per sota, ni que fóssim fabricants de pots de terra amb forats. Queda confeti? vodka sí. Com follen les llisones que se’ ls hi hagin extingit les extremitats?  un dia van deixar de tocar-se per a només relliscar, diu la llegenda. A. I les altres bèsties què hi diuen? que tot són codis xifrats, que tot és alquímia, que som jeroglífics, enigmes, fixa’ t amb la lletra concreta, la teva, i dibuixa, què surt? t’ alquimisto. Aquest any menjarem peus de rata i sortirem a la foto del final de la peli “ The Shining”. Codis xifrats, veus? capicua capicua.


Josep Grifoll

lunes, 11 de septiembre de 2017

A BOQUES MA CONVIDES ( poema eròtic en X dimensions)



cal fer ràpel amb fils de saliva- tan tri trona com sifons
nà a l’ hort a volar-nos els ulls- tnt casolà              
sensi perdre’ ns de vista- la pista s’ aquí
n’ allà cal d’ urgir-hi la pressa- que frissa S.A.
fer d’un a més sets a les calces- dibuixos disbauxes es trips
dir sense dir l’O amb un canuto- de carn rebotida embotit
pel dret rebaixar fins llenega prohibida  (la vila)  - legalitzar-la
fregar-nos pebrots i albergínies- els conys i les tites
axil·les de ploma de porus divines-  ta llepo les oques són si(sic)nes
les nuques m’ esmoles melics i entrecuixos petxines- gratar-nos els
nius amb narius d’ oloraines en zel feromones- mamar-nos
repèls llepa dits dius m’has dits? fons a boques ma convides- enceta’ m
desficis amb vicis fetitxes i filies i arres i vingues- oliem-la
perversos per versos rimant-la i desfent- la - gemec d’ aixxxos i sssis sí
l’ entrepà del follar amb oli i sal- patine-mi’ l ?
mil cent tomàquetus vull l’ all i els pernils- a les dents fregaments
i el més gland fent camins en dejú- cargolet cargolí s’ infla foll
pels teus peus m’ elegiràs quan t’ enllavi- escopint hidromels
fem xup la cançó de les bombolles de sabó-  que assegurant la pessigolla
a culs de dues galtes cadascun- saps qui som? joder som l’ obridor
tot recte- de ments molt dements
ja m’ entens- lo més lúcid que hi hem l’ unir vers
no és cap temps
sem prement
infinits
aquí l’ hort fent ràpel amb fils de saliva
dessota les calces amb sets
de tan buits que n’havem- i ara neu! neu bocs tots
i cardeu ja rècords cardant o vastos us pinten - que demà
ni cos no tindreu- dintre teu l’ escorcoll corcó sóc
hi he trobat un esclop- i amb mel me’ l trec
te’ l patino pertot- deixa tel alè baf amb boires astrals
«ets feliç?» -orgasmem?
el Bambang primer aquell és aquí
som xiclets- àcids prenyats de tots els sabors
salvatges les natges les fletxes- se’ m claves
m’ en soques t’ ensumo et ravioli m’ aspires ta xumo
em cargoles disc fruito des trones dius cos és -mai frenà no
lo del líquid de frens a vessar- fregir refregir refregar sí
dins la xona un castell de focs- naturalment naturals
l’ entrespola un cros Sant  ben inflat-  són densos vernissos  
el vernissatge dels teus- al cub elevats
a l’ elevadora envelats- amunt que plourà
tot lo terra un bassal rere l’ altre- xip-xap
som fregalls gallifem gallifantes- follem
hi tornem prò ara al sostre- sens mapa
ara et xumo la baina de l’ ungla primera del xic -dit del peu- esquerre
i tu jeus amb l’ esquena apollada a la barana de roba -que ens sobra
vola els ditets tenen gust de voler tot el peu i me’ l menjo d’ un nyam
amb betums que sé- a-grego ( l’ Adonis)
i tu Venus com veus que se’ m venus la forma de fer-te -la llúdria
les pasqües el torn del volt dels tortells amb els cinc? – se t’ esnifo
fent-li un’oda a l’ herbeta que se’ t fica a l’ encaix del plec on la melsa no sona- jo sí
que també que m’ hi enfonso- fins el fondo dels fondos de tu
remeno menes de grutes de nuíssima pell- i del bosc que ets
pèl de lloba me’ n faig un estany a la boca amb llengüeta -cítríco-clitórica
que s’ infli el globus mag gent ai m’ hi llanci a remar- remaré
com el monstre del llac N’ és com Noé  jo seré - he fet un curs
al Mart viu remador rodarem tal flabiols amb els lluços - al sol nostres culs
que les orenetes hi passin lliscant- se’ ns enfilin llimacs pèls endintre
a dutxar-la a muntar amants amunt a manta i ens xopin- picots
de bec de carn tova amb espàrrec i pruna arterials- llà dalt el turó tofoner
g’on s’ argantana cames enlaire no m’ ajudeu- a contra gravetat
rinoodorífers palpavellutis gloticalentus -macerats amb malvasia
de Banyalbufar mantegues d’ Il·lipé -trobadorescament enllardats
fent lo porcs lo senglars lo que al bosc i no on l’ home -la pau
és cot escot xina fuma marrana visceral i tal - les guerres són vostres
fins quan!? se’ ns sent cavalcar fins més enllà de la mort – cataclaxts tacaxlacs
som l’ esclat imparable de tot allò que ens heu prohibit- ens entrufem
fem la truja la barca el seixanta-nou la baldufa- que plou
plou molt ja plou molt som humans i mamífers- què som?
pensar o fer sets als calçotets- aquesta és la qüestió  


Josep Grifoll

domingo, 10 de septiembre de 2017

EL CODI



Entro per l’ entrada, estrany en mi, que agafa el camí que va a donar a la sortida, camino pensant en les fulles que xafo i rellisquen: ahir ens amagaven del món. Només hi havia el seu cotxe a l’ entrada. Que fos un secret ens convertia en gent d’ aquella de les novel·les més negres, on, amants assassins o gàngsters en fuga professionals ( igualment amants i assassins en busca i captura), porten, de viure, de viure la vida, set vides almenys, i les porten  amb una freda naturalitat tan pulcrament envejable, quasi a rombos diria ( dels de la tele de quan érem petits), aparentment per l’ aparença que hi gasten, i que a més i és més i a sobre, van elegants i tenen estil i són exquisits i són misteriosos i són enigmàtics i obscurs com vampirs i morbosos com traficants d’ objectes sexuals al Chicago dels anys quaranta, que hi caus, de morbo que hi caus. Segueixo caminant, passo pel costat de la Font de la Salamandra, miro si n’ hi ha, fa temps que no, moc les fulles amb un tronc i res; els Alquimistes, penso; m’ encenc un Ducados light negre amb un encenedor de “ La Guerra de las Galáxias”  i segueixo relliscant pel camí que em duu fins el punt, el Punt n’ hi diem. Aquí el camí es fa ample, molt més. El camí no dibuixa sinó un cercle oval vist des de l’ aire ( i encara que no ho vegis, també). Sembla que no passis per cap pont, però passes el mateix dos cops. Hi passa un riu. Al mig és bosc. Hi ha teixons, esquirols, guilles, un linx, llebres, tortugues, merles, xots, etcètera. Després es torna a fer estret i va a donar a la tanca que no tanca, aquella antiga que la deuen conservar per vella i no perquè hi faci algun servei, no? Cada cop hi ha més fulles, menys llum, més silenci. El xap-xap dels meus peus i algun ocell que salta, el darrer tafaner, que aquesta hora ja no canta, que se’ n va a dormir, que ara sortim els ratpenats.
La persona que m’ espera ho porta tot: el què necessitem i no però ens cal fer veure que sí. Sí, seria com si dues persones quedessin per follar. M’ imagino que portarien roba, no?  i no la necessitarien pas, no?  vull dir que per més gràcia que et pugui fer un mitjó amb dibuixets d’ escocesos bevent suc de síndria “ La Roja” o et puguin excitar unes calces de làtex fosforescent amb cascavells farcits de pèl púbic humà i punxes de metall rosat importades del Coco de Mer de Londres, al final, per follar, el què es diu necessitar-necessitar, això no és tan indispensable com quan ho vas a comprar, que ets tan friqui, gàngster sí, però friqui, que no només t’ ho quedes, t’ ho emportes posat.
Arribo al Punt en punt. La persona que m’ espera i ho ha de portar tot, m’ espera i ho porta tot. No ens saludem, no ens diem dir res en tota l’ estona. Tota l’ estona és tota la nit. Ni una paraula. Hi ha lluna plena, lògicament.
En tornant, la tanca que no tanca fa el mateix soroll de rovellat que posen a les pel·lícules de por quan hi surt una tanca d’ aquestes. S’ està fent clar, les fulles rellisquen més i se n’ hi ha  afegit més d’ una, concretament mil-tres-centes trenta-set. A la Font de la Salamandra no n’ hi ha cap encara que la remenis amb un bastó. Ara sí que surto per l’ entrada. Desembromo els vidres del cotxe, poso el mateix cd que hi ha fa dos anys, condueixo, penso, fumo, arribo, pujo, tanco i t’ escric. Demà llegiré la teva resposta. M’ adormo pensant-hi. Hi somio. En el somni somio que escric, que escric això, i ho faig. És un somni lúcid.
Quan em desperti he de buscar això dels somnis lúcids.


Josep Grifoll