ESCRIC

Escric. M’ escric talls a la boca amb un tornavís, el boig de mi se’ m mira des de l’ altra banda de la fulla. M’ odia. Escric. És un tornado de lletres clavant-se’ m als dits. I tinc les ungles que salten i no tinc. Escric sense pensar perquè no puc pensar. El crani ple de pedres rodola carretera avall. Escric a glopades de sang, a galet. Escric i és com un vent que només ho sembla. Escric sense flotador ni rodetes ni piles ni res. Com una catapulta, un vòmit, una bomba. Escric, i és ara que no hi sóc, i és ara quan arribo. De través, a granel, sense mida. Escric empalat. Escric, escric i escric i tot es mou i veig ulls que s’ obren dins la fosca i mosseguen. Em culpo i escric. És  un nervi trenat a l’ espina dorsal. Escric i caic i em trenco i trencat escric i mort escric i després també. Escric i sóc escrit i qui m’ escriu també s’ escapa d’ aquest que escriu. Escric amb les pupil•les dilatades, és un crit. Escric crits. Escric crits i escric agulles i la bèstia és al rebost i no tinc rebost.  Escric en aquesta hora de mistos mullats, petjades de ningú, per terra, rodolant. Escric amb por, només amb por. Sense tinta, com un salt quan t’ enrampes, perquè m’ enrampo, perquè hi estic enganxat. Escric i em tatuo a la calavera frases que mai podré llegir. Escric. Escric amb la llengua atrapada entre dos blocs de marbre un escopit. Escric en ple atac de tot, deixant de menjar, tallant-me les ales. Escric i prou, i prou i res: una muntanya de rocs, que res ha servit. Una duna de nuques pelades al ras. Escric sense oxigen. M’ arrossego pel full raspós de les trampes que em paro, és un incendi. No es pot llegir un incendi escric. Escric, i és tard i és d’ hora i no ho sé ni m’ importa. Escric i acabo a l’ estufa i tot és igual perquè res és diferent des del crit. Escric perquè ja no me’ n recordo de plorar. Els ulls són ous durs que no hi caben escric. Escric desficis, triples mortals, mortals sense triple i a domicili. Un joc perdut a l’ avançada. De pànics en amunt, de pors de molt endintre, de xiscles oberts. Res important.

Josep Grifoll

PER A TU

Estar-se quieta :una virtut de les estàtues, només

de les estàtues. Elles saben on són,

per a tu hi ha una cançó girant, no ho vulguis saber.

No et despertis mai més sense tu. No t’ adormis mai més

pensant que no hi sóc. Cap far podrà veure la seva pròpia llum

en aquest món, però la de l’ altre sí: som la mateixa.                               

Josep Grifoll

LA VIDA

Sóc a mig fer, com l’ eruga que s’ esquerda dins aquest cos de capullo integral de tergal. Fa segles que sóc a mig fer, que no sé de mi aquell ni sé del que ve, però vinc, no sé com vinc ni si arribo sencer, sé, en canvi, que no sóc aquest que semblo ser ni tampoc l’ altre, sóc d’ abans d’ ahir, tot ha servit, és gran ser petit però molt millor ser petit i seguir. Per això m’ esforço, per això visc, per que sóc a mig fer i m’ escullo el got mig ple i prosseguir, continuo perquè si es comença no s’ acabi. Ja no. Quan el vas sigui ben ple veuràs com no m’ ofegaré, ja no m’ escau ofegar-me en cada got d’ aigua que ve per venir, fart de set m’ estimo més xafar bassals, fer-la petar amb els tritons i les salamandres i les granotes i enfilar rierols, recordar-me salmó, retornar-me salmó, pujar a tot drap – ja ets a dalt?  a que ens llegim les línies de les mans; saps que les línies de les mans són tots els rius que hem fet per arribar a l’ arribada d’ aquesta aquarel•la brutal que se surt dels colors? Començarem llavors. Després de nedar molt, d’ estimbar-se i ser estimbats per tots els cantons, costelles i racons, després d’ haver burlat els caimans i esquivat les piranyes, després d’ haver sobreviscut riuades, remolins, sequeres, talls de gel, urpades, hams, paranys i plàstics impossibles, després, just aquí arribarem al naixement. Arribarem al naixement i lo primer que farem serà néixer. I mirarem avall i riurem. I ens mirarem i riurem –ho pots veure?  I ens acostarem i abraçarem i sí, sobretot, també plorarem tot això que no hem pogut plorar perquè teníem feina a no deixar-nos matar quan pujàvem a viure i les llàgrimes ens curaran, bidons, galledes, dutxes, tsunamis  de plors vessarem,  fins que s’ esborri tot aquest dolor; llavors, plens de pau,  nets, amb gebre encesa a les pestanyes d’ haver-nos buidat tots els dols, descansats, persones,  ens despertarem més vives que mai al millor dels mons de totes les galàxies vistes i per veure ni somniant i sortirem a fer un cafè. O dos. I el vent serà preciós, i ens despentinarà, i després seurem en un banc vell del casc antic des d’ on es veu tot i més i menjarem xiclets i farem bombolles gegants de maduixa àcida que ens explotaran a la cara.

Josep Grifoll

ELLS ENS HAN PLANTAT

Quan les parets criden i les cases ploren i seguidament ens cau a sobre el sostre i se’ ns requisen les teulades i surten tancs de les clavegueres i rates armades i merda pels altres i nosaltres som els altres i som a sota sense paraigües ni barques i tot es torna fosc i fastigós i sembla impossible sortir-se’n, llavors passa: aprenem a estimar-nos tant que la fem: una pinya, una plaga d’ amor, una bactèria llibertaria, un virus de pau necessària com mai, una cosa imparable, una cosa encara sense nom perquè no ha passat mai i és mentida que la història es repeteixi. Per primera vegada serem la primera primavera tan densa de pol•len groc com el sol que ens escalfa que l’ al•lèrgia que els hi provocarem serà la seva, de mal, gran malària. Ells ens han plantat. Nosaltres florirem. 

Josep Grifoll

SOM LA POESIA

He anat al bosc i d’ una escorça bruixera m’ ha dit una veu que us digui que tot i que el tòtil trenqui el bròquil, les guineus i els trèvols  l’ escurçonaran, que confiem en la poesia que omple d’ ous els nius, que dins els caus, si hi caus ( tira-t’ hi!), descobriràs on tu i totes les altres feres fabriquem l’ amor, que tornaràs sense rebobinar-te a sentir com t’ abracen braços molt descalços amb dits molt enamorats, a cursilejar-te papallones a la panxa, que la panxa del bou és una platja pirata que tens a dins i l’ horitzó que no te l’ acabes, que té: mil matins menjant-te un crocant, un crispant, un cruixent, un croissant de xocolata  a l’ avió del Tibidabo que va a tot arreu, sí, a tot arreu!,  que ets bona com una Prometeua atrevida de la generositat total, i , que, a més a més, per més que el tòtil trenqui el bròquil, a tu no t’ agrada el bròquil ( a ningú, de sempre, mai), tu vols macarrons i un gelat de mistela amb pinyons de quan t’ enfilaves als pins a fer la pinyada amb els amics que no havien de créixer ni ho faran, tu et mereixes una borratxera preciosa sense ressaca d’ aquelles que sí que fan història, tu et mereixes cent orgasmes boreals per banda sense disfresses ni equipatge donant voltes per allà on surten les maletes, sí, tal un scalextric d’ aquells que treien més xispes que una turbina dopada amb belladona que ets, que ets cor, que tu et mereixes tota la tendresa que a ells els hi manca, ser lliure de veritat; més que unes ales, les ganes de volar, que siguin imperdibles. Som la poesia. Gràcies. La som. És i ens sabem. Un gran Sí amb signes d’ admiració, com personetes cap per avall saltant-li la contrària al gran contrariador.

Josep Grifoll