ELLS ENS HAN PLANTAT

Quan les parets criden i les cases ploren i seguidament ens cau a sobre el sostre i se’ ns requisen les teulades i surten tancs de les clavegueres i rates armades i merda pels altres i nosaltres som els altres i som a sota sense paraigües ni barques i tot es torna fosc i fastigós i sembla impossible sortir-se’n, llavors passa: aprenem a estimar-nos tant que la fem: una pinya, una plaga d’ amor, una bactèria llibertaria, un virus de pau necessària com mai, una cosa imparable, una cosa encara sense nom perquè no ha passat mai i és mentida que la història es repeteixi. Per primera vegada serem la primera primavera tan densa de pol•len groc com el sol que ens escalfa que l’ al•lèrgia que els hi provocarem serà la seva, de mal, gran malària. Ells ens han plantat. Nosaltres florirem. 

Josep Grifoll